No tothom neix per a ser heroi ni l’heroïcitat ha de ser vista sempre com un mèrit. L’èxit en la defensa i el reconeixement de les seleccions esportives catalanes s’assoleix plantejant situacions lògiques i normals, esgotant fins al límit l’ús de la lògica i la normalitat en l’aplicació de les normes i reglaments relatius a l’assumpte.
D’acord que l’atac administratiu i mediàtic que reben els esportistes, els clubs i les federacions catalanes quan aixequen el cap de sota l’ala i actuen o diuen el que pensen, és desmesurat i lleig en la forma, i convida a reaccionar enviant-ho tot a passeig. D’acord que les opinions particulars que ens arriben, de molts ciutadans espanyols, mostren una desafecció quasi bé congènita cap a nosaltres que obliga a preguntar-se com es pot ser català i acabar-los representant de la manera que sigui. I d’acord que alguna cosa semblant ens provoquen algunes de les seves celebracions. Però, malgrat tot, no podem caure en la provocació i hem de fer l’esforç d’analitzar com funciona l’esport i actuar en conseqüència, no perquè sí, ni per ser més senyors, sinó per guanyar abans la partida.
És evident que els esportistes d’elit, molt sovint professionals, ho són per la seva dedicació extrema a les seves modalitats, pels anys passats suant la camisa, patint i gaudint amb una sola dèria generalitzada com és la d’arribar el més lluny possible en la seva professió. Possiblement, si no es paguessin grans primes pels seus resultats, molts, tot i que a un nivell menys intens, també perseguirien objectius semblants, però el fet és que les beques, les primes i els ingressos publicitaris acaben influint en els seus objectius. Així doncs, i mal que els pesi, els dirigents de grans estats que tracten, seleccionen i són representats per esportistes d’elit, han de conviure amb el dubte sobre el veritable sentiment patriòtic dels seus, podem dir-ne, assalariats. Tenint tot això en compte, sincerament, el fet de competir amb Espanya o França, o qualsevol dia d’aquests amb els Estats Units d’Amèrica, no té la importància, diguem-ne política, que molts li donen des d’ambdues bandes. A ningú se li escapa que els catalans, avui, no poden triar en la majoria d’esports.
Aprofundint en la idea, no nego que em pugui despertar admiració la negativa d’alguns esportistes catalans, que, lògicament n’hi ha, a jugar amb les seleccions espanyoles, però és que algú creu que perquè un esportista català hagi defensat 100 vegades “la roja” en competicions internacionals, no voldrà o no podrà defensar la catalana el dia que obtinguem el reconeixement internacional en aquell esport? I no tindrà fins i tot més transcendència encara?
En definitiva, cal que els esportistes catalans segueixin la seva preparació, cadascú al seu lloc, allà on personalment ha volgut o ha pogut arribar.
Malgrat la lògica de l’esport d’elit, La Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes, que expressa el sentir de molta gent, algunes enquestes apunten a un més d’un 80% de la població catalana, sempre agrairà els gestos desinteressats a favor de les seleccions catalanes, esporàdics o definitius, coherents i sentits, dels esportistes catalans.
Aconseguir que les federacions esportives internacionals, i no pas els governs, entenguin qui som i què volem, i finalment reconeguin oficialment les federacions esportives catalanes, és l’objectiu a perseguir entre tots, esportistes, clubs, federacions, Plataforma, i també el govern; és l’objectiu a partir del qual podrem crear les condicions perquè algun dia, elles i ells, en tots els esports, puguin triar la seva selecció.
Que aquest 11 de setembre serveixi també per renovar el compromís de tots per aconseguir-ho.
