El Diccionari General de la Llengua Catalana ens diu en una breu entrada que un professor es dedica a l’ensenyament, no especifica si cal que assoleixi l’objectiu. Un mestre, en canvi, té vuit entrades i, ja a la primera, afirma que mestre és la persona que ensenya, de qui hom és deixeble, de qui hom pren norma, que és guia, que és presa com a model. És a dir, un professor explica, però un mestre ensenya. Ensenya de ciències, de lletres, d’arts i també de la vida. Ajuda a crèixer. I al cap dels anys ens adonem com ens ha inspirat, moldejat i influit.
Aquest homenatge minúscul és per als mestres que eduquen des del respecte, amb justa disciplina. Als que et suspenen si copies. Als vocacionals, als que roben temps d’on sigui per preparar les classes i corregir exàmens.
Amb els que compartim el goig d’un alumne brillant tant com el d’un que fa tot el que pot. Als que troben bones qualitats en tothom, per més plenes que estiguin les aules. Als que encoratgen i no es donen mai per vençuts.
Als que (gràcies a Déu) s’excedeixen en les seves obligacions i tenen cura de cos i esperit. Als que regalen tranquilitat.
Als que valoren les preguntes tant com les respostes i les contesten, encara que no siguin del temari. Als que ensenyen a aprendre i aprenen ensenyant. Als que també saben escoltar. Als que acullen i comprenen, als que fan pensar.
Als que tenen la paciència d’un sant de fusta. Als que es deixen, de vegades, prendre el pèl sense que es noti. Als que tenen sentit de l’humor (ja hem direu com sobreviure sinó!).
I als que no, perquè així apreciem la diferència.
Als que estimem, admirem i enyorem, als que quan se’n van deixen un buit oceànic. Als Joan, Frederic, Jesús, Cinta, Eugènia, German, Neus, Joan Mª, Cristina, Miquel, Mª Carmen, José Mª i molts altres però sobretot, sobretot, a Araceli.
Meritxell Algueró i Mauri
Tortosa (Terres de l’Ebre)
