En els bons moments en què sentim que ens estem acostant a la llibertat també notem que la nostra percepció del món real s’omple de forats negres. Com davant de l’esvoranc, detectem una mena d’abisme mental, una dimensió desconeguda que se’ns fa imprescindible materialitzar. Suposo que aquest procés deu ser la causa no només d’algunes reaccions que han aparegut en mitjans de comunicació catalans en referència al tretze de setembre a Arenys sinó també dels comentaris de persones properes al respecte.
Els “som estranys…Catalunya és un país estrany” o bé els “… i ara què?… on anem després d’això?” han estat expressions freqüents i suposo que són el fruit d’aquesta reacció psicològica natural davant d’un fet inesperat que obre una nova porta al futur. Una cosa semblant a la Guerra de les Galàxies: ¿ qui no s’acollona davant del concepte el costat fosc de la força? La por sempre han estat l’arma dels dominadors, el principal refugi dels dominats i el millor negoci pels oportunistes.
Pel que fa a la raresa potser quan siguem lliures deixarem de ser-ho. De ben segur que ha estat aquest sentiment temorós, aquest feeling fatalista tan arrelat, tan de poble supervivent, el que ens donat el puntet d’estranyesa. Som estranys com estrany és veure un extintor penjat d’una paret hi haver de suposar-ne el seu ús en cas d’un incendi. Col·lectiu prudent i previsor, hem anat sempre evitant la flamarada de l’incendi perquè sabem el pa que si dona i tenim des de fa molts de dies extintors arreu del territori -i per descomptat també a dins del cap i del cor- per si les mosques. En efecte, som així d’estranys però conseqüents en la nostra raresa. I permeteu-me que a aquest estrany raonament hi afegeixi la consideració que els bascos, els gallecs, els escocesos, també són rars a la seva manera atès que davant del temor d’extinció cada poble intenta administrar i fer rendir al màxim les qualitats que li són pròpies.
L’estrany referèndum d’Arenys, celebrat entre extintors, és un signe d’identitat catalana d’homologació global. Pertany al club de la lluita pels drets civils, al clan de la revolució tranquil·la, al corrent del pacifisme actiu. La consulta d’Arenys ens predestina a l’èxit en la nostra empresa perquè el camí que ha obert atrau els caminants, reforça el cos unitari i omple amb el seu gruix simplíssim una part important del forat de l’enigma que la llibertat creixent va obrint a la nostra imaginació, aquesta facultat que ha deixat de ser el casal d’una iconografia cansada per esdevenir una font d’energia impacient.
Ara que un procés de fusió col·lectiva que s’ha iniciat a Arenys – i disculpeu-me l’optimisme potser descarat- seria molt positiu que els nostres creadors es dediquessin també a omplir aquests forats negres que he citat al principi, aquests dubtes raonables davant l’inesperat, a generar nous continguts nacionals que els transformin en ferm transitable. Si no ho fan ells, aquests espais buits ens els ompliran els enemics amb les seves consignes incansables, automàtiques i perilloses. No podem permetre que el costat fosc recuperi el territori guanyat i ens torni a imposar aquella por disfressada de prudència que ha regnat en l’eterna transició.
Potser Arenys ha de tenir una cançó per consolidar la llibertat de mantenir-nos units?
Com aquella “Grândola, vila morena, Terra da fraternidade, O povo é quem mais ordena, Dentro de ti, ó cidade”.
