Abans de les passades eleccions al Parlament de Catalunya, va sorgir una associació escindida d’esquerra amb el nom de Reagrupament. Jo era aleshores votant d’esquerra fins l’edició del primer tripartit. Com a demòcrata, tinc la creença que hauria de governar – encara, que sigui en minoria – la força política més votada. Evidentment, que és poden crear pactes de govern entre diferents forces per assolir la governabilitat, ja que és plenament legitim, però, en aquell instant hem vaig sentir utilitzat per interessos polítics per primera vegada en la meva vida.
Hem vaig associar ràpidament a Reagrupament – que fou, el meu pas de la política passiva a l’activa -, on la seva transversalitat donava lloc al meu tarannà orfe de partit que hem representes, fins aleshores.
El meu pas per l’associació Reagrupament ja l’he explicat diverses vegades en aquest bloc, que no tornaré pas a repetir-ho de nou. A punt d’arribar les el.leccions municipals i més desprès de la “victòria” de SI, vaig decidir donar-hi suport alhora a Reagrupament i a SI. Deu ser-hi per haver treballat al llarg d’anys com agent comercial, que una vegada la contesa electoral ja havia passat, havia de recolzar els guanyadors.- marca comercial.
En aquells instants la meva vida personal va rebre un atzucac: Perdre’n la feina, recuperar-la i tornar-la a perdre a causa d’una baixa per un infart. És per això, que hem vaig allunyar del dia a dia de Reagrupament, però l’invitació per part de SI de formar part en la creació d’un model per a Mataró, hem va tornar l’il.lussió, tal i com va succeir mesos enrere al estar a Reagrupament. A més, volia saber-ne’n que s’hi couria dins sense rebre solament imputs de l’exterior.
Sempre he criticat o donat el meu vist-i-plau a qualsevol acció o declaració del partit que sigui, estigui o no pagui una quota per formar-hi part d’ells. – m’agradin o no m’agradin. SI, sí l’argot m’ho permet és massa comunista, no en el sentit explicit de la paraula, sinó en comportament i ja no tinc catorze anys. Molts companys no van entendre que estigues a SI i això que mai vaig defugir la conversa per explicar-ho – també, aquí dins d’aquest bloc – a qui m’ho va demanar.
Les batalles internes-externes dels partits sobiranistes a Catalunya, hem va fer canviar-ne’n la meva perspectiva. Encara a dia d’avui, els atacs i insults entre compatriotes son a l’ordre del dia del pati d’escola. S’ha tirat molta merda – uns contra els altres -, per poder-nos rentar amb facilitat. A través de les línies que hem ofereix aquest blog, vaig anunciar que l’anterior esquerra estava utilitzant els meus companys d’Rcat de Mataró per el seu benefici i ho segueixo mantenint.
Ara, ja no estic ni a Reagrupament ni a SI. M’he cansat de lluites e insults. No vull ni carnets,banderoles,programes,cupules o personalismes, solament un objectiu: Catalunya.
En la figura d’en Oriol Junqueres – l’actual direcció d’esquerra – ,Alfred Bosch o Moisès Broggi, que he escrit alguna cosa sobre ells en aquestes últimes setmanes, hi confio plenament. Per això, des de la Plataforma Catalunya Sí faré tot el que estigui dins de la meva mà, per a que aquesta candidatura obtingui els seus millors resultats possibles. A més, de ser l’única opció independentista catalana per aquest 20-N. A Madrid no s’assoleix la independència i ho sabem, però cal ser-hi sempre.
En definitiva, qui no diu si desprès d’uns tres anys de dur treball d’aquesta nova esquerra, no faci que els hi torni a demanar el full de militància, tal com va succeir quant vaig tindre’n davant meu el full d’inscripció d’Esquerra i Reagrupament. Encara que no sigui d’esquerres, puc dir que hem sento representat per fi, per aquesta nova esquerra. Tot dependrà – exclusivament – d’ells i d’un país, que pot anar-hi darrera seu.
