Diumenge, 25 de juliol de 2021 - Edició 1095
La República

Això és un basc, un portuguès i un català

Aquesta és la història brevíssima d’un basc, un portuguès i un català que es troben en un article perquè un aspirant d’escriptor té la pensada d’ajuntar-los com si es tractés […]

Roc Casagran
Roc Casagran 22/06/2010

Aquesta és la història brevíssima d’un basc, un portuguès i un català que es troben en un article perquè un aspirant d’escriptor té la pensada d’ajuntar-los com si es tractés d’un acudit i procurar que les seves veus diverses i els seus exemples múltiples conflueixin a la punta d’una llança imbatible.

El basc es diu Gabriel Celaya, era poeta, escrivia en espanyol, i gràcies a l’empenta de Paco Ibáñez va aconseguir que els seus versos es popularitzessin, que aprenguéssim allò que la poesia és una arma carregada de futur, i que l’hauríem de maldir si només és un luxe cultural per als neutrals.

Després apareix en escena el portuguès, de nom José i de cognom Saramago, premi Nobel de Literatura l’any 1998, que aquesta setmana hem vist repetidament als mitjans de comunicació perquè ha passat a millor vida, o dit d’una altra manera menys eufemística, l’ha dinyada.

Independentment dels seus llibres, valorats, com diu el tòpic, per crítica i públic, Saramago també és un referent perquè no va deixar de mullar-se el cul, d’emmerdar-se de pols a l’era, de parlar del món sense pèls a la llengua, i de convertir-se en un antiimperialista convençut. Suposo que per ell deu ser un honor que a Can Libertad (?) Digital el deixessin al nivell de betum a mode de comiat. Vaja, a mi crec que em faria trempar… mort i tot, eh!

I finalment puja a la palestra d’aquesta brevíssima història el protagonista català, Jaume Cabré, a qui Òmnium Cultural ha concedit el 42è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Té unes quantes obres remarcables, però a mi em va deixar fascinat Les veus del Pamano, que encara em ressona en nits d’insomni i de pluja caient al celobert. No pas la pel•li, que què voleu que us digui, sinó el llibre, perquè és brutal, perquè és literatura en estat pur, perquè fa pensar, perquè fa plaer, perquè fa que et quedis bocabadat i diguis, collons, aquest paio, com escriu, quina enveja, hòstia!

I Cabré rep el premi i no es talla sinó tot el contrari, s’arremanga i fa un discurs lúcid i directe, i ens deixa un titular: “la llengua és la meva pàtria i la vull lliure”. Amén.

Tots tres autors, basc, portuguès i català, condueixen a un mateix indret, a una mateixa màxima. La literatura per la literatura està molt bé, però si, a sobre, rere els mots hi ha el compromís amb el poble, aleshores ja és la repera, ja és una llança que se’ns clava al moll de l’os per obrir una escletxa d’esperança, per dir-nos que no tot està perdut.