Aquesta és una de les idees força de la pregària central dels sistema de valors cristià. Plantejada com un diàleg vertical entre els éssers humans i la força suprema de l’univers, es pot emetre des d’un cor dramàtic plural o des d’un cor solitari, personal, en to i manera més o menys suplicant. A mi la fórmula sempre m’ha semblat portadora d’una encertada proposició de quid pro quo.
Hom reconeix la terrenal posició de la part inferior de la vertical al temps que s’accepta de bon grat i solemne que la part alta de l’altra extrem és la suprema representació mascle del poder còsmic. A aquest ésser suprem se li demana el favor d’una vida de mínims raonable que inclogui el pa de cada dia amb un destacat on hi consta la frase que titula aquesta digressió.
I jo em pregunto: si perdonéssim a Espanya els 22 mil milions i escaig del dèficit fiscal i l’assumíssim nosaltres, els pobres pecadors, podríem acordar la nostra independència a canvi de la condonació? Immediatament em faig una segona pregunta: es podria plantejar als ciutadans i ciutadanes de Catalunya, en referèndum, la qüestió de si estan disposats a assumir a canvi de la independència el deute dels esmentats 22 mil milions d’euros perdonats als espanyols?
A favor del sí, afegeixo, hi ha una raó important: almenys sabríem perquè ens estrenyem el cinturó. Tindríem una raó poderosa per assumir tant d’estalvi, tant de rotllo auster, tanta sobrietat en la despesa, tant de terror. La raó per la qual acceptem viure al dictat dels nostres deutors és absurda però inquietant, un indicador vermell que ens força a replantejar-nos radicalment el per què de tot plegat.
