Divendres, 25 de juny de 2021 - Edició 1065
La República

Aixeca’t i camina

     L’episodi evangèlic de Llàtzer bé ens l’haurem d’aplicar nosaltres si no volem restar en estat letàrgic pels efectes devastadors de la crisi. A l’Estat, quasi mig milió de persones […]

Josep Huguet
Josep Huguet 06/05/2011

    

L’episodi evangèlic de Llàtzer bé ens l’haurem d’aplicar nosaltres si no volem restar en estat letàrgic pels efectes devastadors de la crisi. A l’Estat, quasi mig milió de persones s’han rendit i no busquen treball esperant millors temps. Diuen que els ofereixen sous que no els estan bé o feines que no els agraden. Molts diuen que esperaran que acabi la crisis. Un milió busca feina des de fa dos anys i no en troba. I una bona colla trien el camí clàssic de preparar-se per oposicions.
Els millors temps no tornaran. Només vindran si els busquem. La societat catalana viu un sotrac duplicat per l’efecte letal de la seva dependència espanyola sobre la crisi europea. Avui no toco aquest aspecte: l’obtenció de l’Estat català ens situaria a la lliga dels nòrdics que ocupen l’inici dels rànquings de prosperitat per habitant. Mentre no ens decidim a fer aquesta batalla política col•lectivament, haurem d’emprendre una batalla personal per sortir del forat on les circumstàncies ens han portat. Comencem a marcar horitzons clars perquè persones i famílies sàpiguen amb que poden comptar i amb què no.
Les persones amb poca qualificació professional hauran de qualificar-se i acceptar treballs amb salaris baixos i feines que per comoditat (horaris, imatge) fins ara eren ocupats bàsicament per treballadors d’origen immigrant. Si es flexibilitzessin les normatives que afecten el treball domèstic, aflorarien milers de treballs submergits que manté la classe mitjana que s’ho pot permetre.
Les persones amb qualificació mitjana, de la indústria que ha tancat o de l’àmbit dels serveis que s’està reestructurant (banca, interins i substituts de sanitat, ensenyament o benestar social) podran reciclar-se cap a noves indústries més tecnològiques i nous serveis que aniran apareixent. Però, essent realistes, la congelació de les plantilles públiques durant anys i la primera gran crisi del sector dels serveis privats no fan albirar altra cosa que només una minoria – una tercera part de l’oferta?- cobrirà la demanda clàssica. Això serveix per les titulacions superiors amb més possibilitats d’ocupabilitat, que estan en feines per sota de les seves capacitats, amb salaris baixos i situacions precàries.
Davant d’aquest panorama, fins quan el coixí familiar pot aguantar? És un error esperar que el temporal amaini. Ha vingut per quedar-se. Llavors on està l’única sortida? En l’empreneduria. Només si molts dels qui es troben aturats o sots empleats es llancen a crear una empresa pròpia, hom garantirà que, ells i la colla de nous ocupats que crearan, facin bona la dita evangèlica: “Aixeca’t i camina”.
1a Recomanació: l’empreneduria té diversos serveis d’acompanyament en alguns ajuntaments de Catalunya i caldria que s’enfoqués sempre observant en quins àmbits a casa nostra és més fàcil excel•lir. En aquest sentit es bo accedir al contingut del Pla de Recerca i innovació 2010-2013 en el capítol de Focalització on es dibuixen en quins camps hi ha mes potencials a partir del que ja sabem fer a Catalunya i amb els ulls posats al món. 2a recomanació: caldrà que les famílies o grups d’elles així com d’empresaris amb responsabilitat social i alhora intel•ligents supleixin amb formats d’inversions familiars o locals l’absolut desert de crèdit que ha deixat la crisi immobiliària i bancària. 3a recomanació: sempre que es pugui el nou negoci s’ha de pensar per al mercat exterior. Excepte allò que són serveis presencials on encara hi ha terrenys per córrer a casa nostra, la resta s’ha de situar al món. 4a recomanació: els joves i no tan joves, especialment professionals ben acostumats a les vaques grasses del boom immobiliari, han d’agafar les maletes i anar a treballar (no necessàriament a viure tota la vida) a fora, així com el superàvit de llicenciats inevitablement – i no hauríem de veure-ho com un drama- els porta a molts d’ells a moure’s cap al centre-nord d’Europa. Que aprenguin i podran tornar a casa nostra amb idees noves i creadores d’ocupació, com van retornar els metal•lúrgics emigrants a Alemanya els 60. Per altra part com més aviat tinguem la independència, més aviat els podrem repatriar. Així de cru, així de clar, així de possible.

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/406577.html