Dimecres, 23 de juny de 2021 - Edició 1062
La República

Àgora, un programa espanyolista

El programa Àgora del passat dilluns titulat Quo vadis, ERC?, em va deixar regust de tristesa. Per començar, no vaig entendre per què en comptes de dir-se “On vas, ERC?”, […]

Ricard Biel
Ricard Biel 28/05/2008

El programa Àgora del passat dilluns titulat Quo vadis, ERC?, em va deixar regust de tristesa. Per començar, no vaig entendre per què en comptes de dir-se “On vas, ERC?”, el van haver de titular en llatí. Devia ser perquè els semblava que quedava més intel·lectual. De fet, no m’ha d’estranyar. Va en la línia habitual d’un programa que se les dóna d’elitista, de seriós, de diferenciat i prestigiós, quan en realitat els seus responsables no s’adonen que fa fàstic per la quantitat d’estupideses que s’hi acostumen a debatre amb temes que no són tema sinó marejades de perdiu, filons per crear audiència i que, lluny d’aclarir res a aquest poble malalt, l’únic que fan es crear-li, si pot, encara més confusió de la que ja té, és a dir, més espanyolització. Però és clar, el programa defensa el que fa amb la coartada de la pluralitat, aquesta paraula que pel que sembla és sagrada en els manaments del políticament correcte, la dictadura actual que curiosament fa passar l’error per encert. La idiotesa de la pluralitat és aquí extraordinària, perquè suposa com defensar que a la universitat hi ha d’haver professors de tota mena, vàlids i ineptes en nom d’aquesta diversitat. Admeto que en el cas de l’Àgora és diferent, perquè per provocar el debat es tracta de convidar gent amb criteris oposats o de diferents matisos, amb els quals la pluralitat pren sentit per la diferència ideològica. D’acord, però això no canvia les coses, atès que es cau en la trampa del relativisme intel·lectual. Això em fa recordar de nou la universitat, en concret els exàmens de literatura. Hi havia marge per a la visió literària pròpia, però és clar, calia argumentar-la amb cara i ulls, perquè si no ho feies naturalment et suspenien. En definitiva, no funcionava el tot s’hi val en nom del lliure pensament, allò que l’Àgora tant defensa traient pit i inflant-se la boca de pluralisme. No, ni tot s’hi val, ni tothom val.

Tanmateix, he de reconèixer que l’Àgora potser no és tan relativista, tenint en compte que es passa mesos seguits convidant una gran majoria d’espanyolistes i pseudonacionalistes catalans de la tebior d’una amanida, i que concentra la carn de veritat –i encara poc gustosa pel meu gust– en un programa com el de dilluns passat. És veritat que el tema d’ERC no es prestava a convidar-hi espanyolistes, però també ho és que habitualment tampoc s’hi presta en absolut i els conviden setmana rere setmana. D’aquí la meva tristesa.

Per poc que el televident observés, el programa sobre ERC objectivament es va caracteritzar per una intensitat i una aportació d’idees i matisos torrencial que ni de lluny han suscitat la majoria d’altres edicions de l’Àgora. És natural. El plantejament d’aquesta edició en concret tenia sentit perquè anava al moll de l’os. I a banda de l’interès objectiu que té la necessitat d’alliberament nacional, i, diguem-ho clar, que escoltant els convidats confirmaves que tot independentista pel sol fet de ser-ho demostra una intel·ligència superior –que no necessàriament vol dir molta– a aquella que nega el dret d’ésser dels pobles –amb el ben entès que la mesquinesa sempre és cretina–, dilluns es va evidenciar el silenci habitual a què se sotmet l’independentisme. Les ganes afamades que tenien en general els convidats per dir-hi la seva eren del tot reveladores de la censura mediàtica que patim aquest sector ideològic. Algú podrà dir-me que caic en una contradicció flagrant; que justament el Canal 33 els va donar l’oportunitat d’expressar-se lliurement. Exacte: l’ oportunitat, que justament per ser única, si més no en molt de temps, els manaires televisius saben que quedarà diluïda en les oportunitats que en canvi donen tothora i cada dia a l’espanyolisme. El programa va aplegar de cop, en una sola nit i amb tots els convidats de la mateixa corda, allò que deixarà de fer al llarg de mesos, tal com ha demostrat fins ara deixant-los en la sequera total d’aparició als mitjans. És el carmelet al gos perquè no protesti. És la quota minsa però necessària que els sempre hàbils comissaris espanyolistes del PSC saben que tocava per fer callar veus agraïdes, conscients que aquest país en va ple. És la flor que no fa estiu però que saben que, a un poble babau com el nostre, li semblarà el més radiant dels estius.