El fet és que per causes majors em veig obligada a deixar d’escriure al directe!cat. Que potser dius, i a mi què m’importa? Ja, ja ho sé, però passa que la gent del diari i jo hem estimat oportú (els comiats fan que em posi seriosa, ves) donar alguna explicació, més que res per evitar especulacions estranyes. Pensa que el silenci sempre és susceptible d’ésser mal interpretat perquè les persones acostumem a tenir una tendència natural a imaginar-nos possibilitats recargolades, perverses, morbosos, etcètera. En fi, que el motiu pel qual marxo del directe!cat no és que ja m’hagi cansat d’escriure-hi ni que la direcció del diari hagi decidit fer-me fora ni que ens haguem enfadat ni que de sobte m’hagi posseït el mal per convertir-me en socialista ni tampoc que cap pressió política hagi conspirat en contra meu. No sóc tan important, no crec que a aquestes alçades jo pugui crear-li problemes a ningú, però bé, igualment ho volia aclarir perquè com que sempre m’he cagat una mica en tothom, doncs potser algú podia pensar que hi havia hagut alguna martingala d’aquestes que el Bolaño ha posat tan de moda… Marxo perquè he de marxar, i no em facis més preguntes perquè no te les puc contestar. No és que em vulgui fer la interessant, les raons reals no les dic perquè a la vida de vegades cal ser una mica intel·ligent, o si més no, cal ser conseqüent amb les decisions que una pren. Només puc dir-vos que em sap molt greu haver de fer-ho.
En fi, voldria donar les gràcies a la gent del diari perquè sempre m’ha tractat molt bé, m’ha recolzat i ha confiat en mi en tot moment. No saps quina ràbia em fa donar-los un gust a tots aquells que en algun comentari han dit que no tornarien a entrar al directe!cat mentre jo hi escrivís, perquè la cosa era tan senzilla com no clicar sobre el meu nom. Per tant, aprofito per dir-vos que sou uns imbècils i uns cretins i uns xantatgistes de nyigui-nyogui. D’altra banda, vull donar les gràcies a tots els lectors que heu posat interès en els meus articles, m’he sentit molt afalagada, de debò. I també moltes mercès a tots aquells que heu deixat comentaris al meu blog, encara que fossin contraris al que hi escrivia. Com va dir l’artista: “Lo importante es que hablen, aunque sea bien”.
Encamellar, pixavagant, acarcanyar-se, estritllar, rosegaaltars, brugolar, curolla, baterola, etcètera. Res, una tirallonga final de paraules ben catalanes per no haver d’acabar amb una frase en castellà. No voldria pas marxar fent-vos un lleig!
