Dijous, 24 de juny de 2021 - Edició 1064
La República

Aclariments sobre qui són els enemics

                       Escric aquest tercer article sobre els enemics, perquè he tengut dues persones que m’han fet objeccions orals sobre el que havia escrit i que m’han indicat que no […]

Joan Lladonet
Joan Lladonet 12/01/2015

          
            Escric aquest tercer article sobre els enemics, perquè he tengut dues persones que m’han fet objeccions orals sobre el que havia escrit i que m’han indicat que no m’havien entès o que no m’havia explicat bé. Una d’aquestes persones, que podria ser simpatitzant o no del partit Podemos, no ho sé perquè no li ho he demanat, m’ha interrogat a veure si creuria que els de Podemos són enemics si es declarassin clarament antiindependentistes, ja que pot ser que ho siguin. Li he explicat que no serien enemics i que li ho explicaria en un article, que és aquest i que aprofitaria per fer un altre aclariment.

            Començaré exposant el concepte d’enemic al qual em referesc. Segons les accepcions del diccionari, no estic parlant, és clar, del que fa la guerra contra algú, sinó que el significat d’enemic és aquell que es refereix al que és contrari a algú, que té aversió contra algú, que cerca d'oposar-s'hi o damnejar-lo. Per tant, si les persones de qualsevol partit tenen una opinió diferent a la meva sobre la independència de Catalunya no es converteixen automàticament ni són els meus enemics. En un estat democràtic tenen dret a pensar i opinar el que vulguin i jo a intentar convèncer-les del que cregui convenient, és a dir, poder debatre, poder tenir diàleg i poder avaluar si un fet, una llei, un pensament, una frase, o un escrit són democràtics o no.

            Es convertirien en enemics quan no pensassin el mateix que jo pens i es dedicassin a insultar-me, a calumniar-me, a difamar-me, pel fet que el meu pensament fos diferent al seu. Els de Podemos es convertirien en enemics si eliminassin del seu programa l’article que permet el dret als pobles d’Europa a decidir el seu futur i deixassin de comportar-se com a demòcrates, i posassin els seus interessos per damunt dels del poble català. Així que pens que, avui, encara, no són l’enemic.

            Una altra persona m’ha dit que jo veia enemics per totes parts i que això estava mal fet, perquè suposava que em dedicava a crear una espècie de mala maror que no feia cap bé a la convivència social. Li he explicat que estava molt equivocada, ja que em trobava a anys llum de la situació que em plantejava.  Que era totalment conseqüent amb el meu pensament i que cercàs en els meus articles, més d’un milenar d’escrits, que no hi trobaria ni un sol insult, per a cap persona ni per a cap grup. Quan he criticat qualsevol persona o grup que he cregut que es comportava com a enemic, ho he fet de manera democràtica, utilitzant la llibertat d’expressió i argumentant de manera exhaustiva la meva intervenció. Aquella persona m’ha dit que analitzaria els darrers articles que havia escrit. Al cap d’uns quants dies, m’ha telefonat, i m’ha dit que tenia raó, que si es llegien amb deteniment els meus articles no es trobava cap falta de respecte cap a les persones que criticava. Llavors m’ha demanat què devia passar que hi havia tants d’insults i males paraules per part de persones que comentaven els meus articles. Li he dit que això era mal de saber i que no tenia cap importància ja que una persona que amaga la seva identitat sota una paraula o una expressió no és més que una persona dominada pel fanatisme i la intolerància. També li he dit que normalment no llegia els seus comentaris, i si ho feia, no hi pensava gaire més segons que els que dedicava a la seva lectura. I que alguna raó tendrien per amagar la seva identitat. Aquestes persones anònimes ni tan sols podien entrar en la categoria d’enemics.