Dilluns, 27 de setembre de 2021 - Edició 1159
La República

#AcampadaBCN, indignats i més indignats

La d’aquest any és una jornada de reflexió històrica on diferents col•lectius d’arreu de l’estat, la majoria d’ells antisistema, s’han apropiat, en part, del protagonisme que habitualment tenen els polítics […]

Lluís Feliu
Lluís Feliu 21/05/2011

La d’aquest any és una jornada de reflexió històrica on diferents col•lectius d’arreu de l’estat, la majoria d’ells antisistema, s’han apropiat, en part, del protagonisme que habitualment tenen els polítics durant els últims dies de campanya electoral. La protesta dels anomenats “indignats” fins al dia d’avui ha estat pacífica i ha crescut conforme han anat passant els dies.

Els indignats però en som molts i ho estem de diferents maneres i per motius ben diversos. Els indignats que acampen des de fa dies a la Plaça Catalunya de Barcelona en tenen molts motius i la majoria d’ells són molt respectables. Tenen el suport de milers de joves i es relacionen directament amb protestes paral•leles que actuen en diferents ciutats de l’estat espanyol. Quan un col·lectiu denota crispació i impotència és normal que s’organitzi i lluiti. És per això que fins aquí s’ha de felicitar a tots els indignats que de forma il·legal han ocupat el centre de Barcelona però han respectat un mínim ordre urbà i en tot moment han evitat la violència.

Però estem en una jornada de reflexió i cal rellegir amb atenció les demandes que han fet els portaveus de #acampadaBCN. Són unes demandes redactades per assemblees constituïdes per centenars de voluntaris i tenen el recolzament de milers de ciutadans. Aquestes demandes però, estan redactades en castellà i tot i estar treballades són d’una simplicitat extrema.

A tots els indignats se’ls hi haurien d’aclarir dues coses bàsiques. A cap polític li agrada ser el responsable de dirigir el desenvolupament de mesures impopulars, com són les retallades en temps de crisi, a més de que el problema dels catalans va més enllà que els problemes que puguin tenir els joves indignats d’Espanya. Moltes de les exigències dels acampats haurien de ser estudiades per tal de millorar la democràcia en que vivim, però cal anar més enllà i adonar-se que un dèficit fiscal de 22.000 milions d’euros a l’any, a curt termini, ja ha de ser la màxima exigència de tots els ciutadans de Catalunya.

Per indignar-se i exigir un pacte fiscal just o el dret a decidir lliurement no cal fer voleià cap bandera, només cal anar a votar i fer-ho en clau catalana.

Llu Lluís Feliu i Roé