Dilluns, 20 de setembre de 2021 - Edició 1152
La República

A tu no et volem.

En el meu darrer post vaig teoritzar una mica sobre el fet migratori i fins i tot em permetia un cert punt de demagògia i, si voleu, una visió un […]

Miquel Estruch
Miquel Estruch 20/01/2010
En el meu darrer post vaig teoritzar una mica sobre el fet migratori i fins i tot em permetia un cert punt de demagògia i, si voleu, una visió un pèl massa allunyada de la distància curta que ens toca viure; d’aquest dia a dia casolà fet de rutines, obligacions i cansament, que ens fa rodolar d’esma pel pendís de la vida.

Anem tirant i, de tant en tant, una dèria ens distreu i potser algun joc ens atrau una estona. La major part de les vegades, però, només seguim aquest anar fent que ens empeny i ens estira i se’ns endu. Avancem pels dies i els anys més com a espectadors que com actors. Volem pensar i ens en anem per les branques. Volem fer i ens quedem curts i sempre amb un regust de poc als llavis. De tant en tant brilla un estel o un pensament que ens il•luminen breument els ulls o l’ànima. I poca cosa més.

Ens agradaria ser nobles i valents. Savis, potser. Guanyar-nos el reconeixement i el respecte dels altres. Què sé jo!

Llavors ens adonem que som ben poqueta cosa, no res. Que tal dia farà un any i que d’aquí a cent anys, vés a saber! Si fins i tot el més savi dels savis va dir que no sabia res, què carai hem de saber nosaltres!

Però opinem i fins i tot pensem tenir raó. De vegades, la volem fer valer, qui amb arguments, qui amb armaments. Però volem ser reconeguts o acatats en la raó que ens creiem nostra i oblidem que la raó no és de ningú. O de tothom.

Em preguntàveu: Quin és el nombre de pobres del món que Catalunya pot acceptar? O bé: Quins País ens han deixat?

De debò us penseu que jo tinc respostes a això? Que algú les té?

Jo no sé quants pobres hi ha al món ni sé quants d’aquests pobres hi caben al nostre costat. Tampoc sé, estimat Jordi, quin País tenim ni ens han deixat. Ni quin món.

Jo només tinc preguntes que miro de respondre des de la ignorància supina d’un llec i em deixo dur per l’atreviment dels ignorants. De vegades deixo que sigui el cor qui parli i el cor no diu res més que sentiments.

Jo no sabria dir quants pobres podem acceptar, ni quin és el nombre màxim d’immigrants que les nostres estructures econòmiques i socials poden admetre. Però tampoc us sabria dir mai de la vida, no tindria cor per fer-ho, el nom del darrer de la cua. I encara menys el nom del següent. El del primer a qui li hauríem de dir que no. A tu, ja no et volem. A tu no et reconeixem el dret a l’esperança.

I malgrat tot, alguna cosa hi hem de fer. Perquè si no ho fem, si no tenim propostes que s’entenguin a ran de terra, el discurs dels altres va fent forat i ens acosta a les portes de la immundícia.