Els Jocs Olímpics són aquell moment en què es pot veure la part més noble de l'esport, l'esforç dels atletes que, aliens a tot, competeixen per buscar l'honor i la glòria personal. També, però, és l'instant en què esport i política es barregen, i formen una mescla homogènia de vegades tòxica que sempre duu el mateix nom: nacionalisme. Així, com no podia ser d'una altra manera, l'Olimpíada d'hivern ha acabat amb eufòria local: Rússia ha quedat primera en el medaller de Sochi 2014.
D'altra banda, ni Espanya ni Catalunya han pogut assaborir la glòria. La delegació espanyola perquè ha continuat oferint les pobres actuacions a què té acostumat el seu país, que no ha pogut mostrar el seu nacionalisme, per molt que la seva televisió pública hi insistís donant màxima prioritat als esportistes compatriotes. I Catalunya, perquè no va poder ni desfilar a l'Estadi Olímpic de Sochi. De nou, els atletes del Principat s'han dissolt en el conglomerat espanyol o bé contents de fer-ho, o bé resignats o bé aliens a tot plegat. Ningú ha fet una consulta per preguntar-los-ho.
Tenir una delegació olímpica sense estat és gairebé impossible, i una vegada independent, tampoc és automàtic. De fet, els Jocs de Barcelona 1992 es recordaran per la victòria en el medaller de l'Equip Unificat, format per 12 dels 15 països sorgits del col·lapse de la URSS vuit mesos abans. Fins i tot Kosovo, reconegut per la majoria dels estats, un 56%, no gaudeix de l'acceptació del COI. Aventurar una futura cita olímpica amb presència de la senyera a l'Estadi Olímpic de Rio de Janeiro és tan difícil com l'any passat. Els plans de Mas i Junqueras haurien de sortir fil per randa. Amb el temps que queda, però, res és impossible. I és que a molts catalans els encantaria poder desfermar el seu nacionalisme només un parell de setmanes cada dos anys en motiu d'una cita olímpica, com qualsevol altre país normal del món.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
