Dijous, 29 de setembre de 2022 - Edició 1526
La República

28. A Felipe González

Aquesta és una entrada al bloc dedicada a Felipe González, que va ser president d’Espanya durant 14 anys, provinent d’algú que sí que només té la ‘senzilla condició de ciutadà’. […]

El Dietari del Procés 30/08/2015

Aquesta és una entrada al bloc dedicada a Felipe González, que va ser president d’Espanya durant 14 anys, provinent d’algú que sí que només té la ‘senzilla condició de ciutadà’. No és la intenció d’aquest escrit aconsellar-lo sobre el seu poc prometedor futur proper o alliçonar-lo sobre les misèries del passat. Tanmateix, sí que em sento amb la necessitat de respondre a la paternalista carta que aquest diumenge ha publicat al diari El País i que tant rebombori dominical ha suscitat, amb reaccions de tot tipus, però cap de suport excepte del titella PSC i de l’encara més titella Duran i Lleida.

En primer lloc, no entenc que puguem estar molt millor “junts que enfrontats”. Bàsicament perquè des que tinc ús de la raó, aquests dos conceptes sempre han anat agafats de la mà. Només he conegut Catalunya unida a Espanya i només l’he coneguda enfrontada, per un motiu o altre, a Espanya. Així, jo reformularia la sentència de Felipe González i diria que estarem molt millor separats que enfrontats. Sobretot, perquè ja no hi hauria motius d’enfrontament.

D’altra banda, González diu que la desconnexió amb Espanya que anuncia Junts pel Sí es veuria ampliada a una desconnexió amb una part de la societat catalana, amb la resta d’Espanya, amb Europa i amb Iberoamèrica. No ha entès bé el concepte, és evident. Només es tracta d’una desconnexió política de l’Estat, de passar d’una legalitat a una altra. Un procés que González coneix molt bé de l’època en què es va desmantellar la dictadura militar, òbviament transgredint la legalitat vigent en aquell moment.

És irònic que, tot jugant per enèsima vegada el paper de ‘mare Espanya’ mencioni les antigues colònies sudamericanes espanyoles, l’exemple més clar del per què molts catalans volen la independència. De fet, probablement amb un Estat català, el Principat connectaria de manera més de tu a tu no només amb Iberoamèrica, sinó també amb Europa, Espanya i la pròpia ciutadania catalana.

L’expresident d’Espanya també s’intenta autoconvèncer que la independència mai arribarà, tot mostrant un respecte o interès nul a la decisió que vulguin prendre els ciutadans de Catalunya, al que vulgui la gent. Tic autoritari d’un teòricament antifranquista convençut? El més enigmàtic és el principal pretext que dóna: “No crec que Espanya es trenqui, perquè sé que això no passarà”. La seva capacitat d’argumentació és zero, o és que realment sap alguna cosa que no ha dit a la seva carta?

Per últim, les pixades fora de test i desqualificacions barroeres són una tònica en la missiva de González. Ja no ens són estranys ‘greatest hits’ com “és el més semblant a l’aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat”, “Mas sap que està violant la promesa de complir i fer complir la llei” o bé “Com és possible que es vulgui convertir Catalunya en una espècie d’Albània del segle XXI?”. El que més aviat jo em pregunto és: Com és possible que Felipe González es pensi que amb vexacions d’aquest tipus, que són insults a la intel·ligència dels catalans, convencerà a algú?

Article escrit  per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí