El 2009, com dèiem, ha estat un any especialment dur i difícil per a la zona Brunete, la sort de la qual -com tots sabeu- va íntimament lligada a la del Maligne. Els fracassos merengues i la histèria brunètica conformen un corpus inseparable per a satisfacció d’antimadridistes en general i culés en particular. El cicle començava amb el debat sobre el Bernardo (el Schuster, no el de la Barceloneta) i la seva posterior substitució pel Juande Ramos. El Juander, que és aquell entrenador que anys enrere gairebé liquida al Barça Atlètic, ja va seure a la banqueta del partit de lliga que comentàvem més amunt. Posteriorment, una part de la Brunete es va encarregar de fer dimitir al president Calderón airejant tèrbols afers de la seva gestió. El seu successor provisional, el che Boluda, va ser el protagonista del chorreo i posterior eliminació del Madrid per part de l‘spanish Liverpool. Els vuitens de final de la Champions tornaven a ser -un cop més- una barrera infranquejable. Paral.lelament i davant la marxa imparable del Barça, la Brunete se superava a si mateixa endegant vergonyants campanyes com les del canguelo, el villarato o Robenn vs Messi. Batalles clarament perdudes i desactivades per la crua realitat.
Una altra rabieta brunètica que gràcies a la personalitat d’en Pep Guardiola hauria passat gairebé desapercebuda, és la del català a les rodes de premsa. A Rival Petit ens agrada recordar com a les primeres rodes de premsa d’en Guardiola, en Pep contestava en català les preguntes que se li feien en català, de la mateixa manera que contestava en anglès, italià o castellà les preguntes formulades en aquests idiomes. Amb naturalitat i sense escarafalls en Pep Guardiola ho continua fent i ha elevat a categoria de normal el que sempre hauria d’haver estat normal. Molts catalans n’hauríem de prendre nota. Els gurus de la Brunete han passat per l’adreçador i ja només falta que ho faci la Uefa posant traductors de català a les competicions internacionals. Tranquils que tot arribarà.
I arribava el dos de maig. Emblemàtica data que sempre més serà recordada per la històrica pallissa que el Barça li endossava al Madrid i sentenciava definitivament la lliga. Un històric 2-6 i una histèrica Brunete que accelerava el retorn del tito Floren. Tots els precandidats eren liquidats successivament i l’entronització sense eleccions del Ser Superior era un fet. Començava la gran despesa en fitxatges i l’adulació incondicional al nou president. Entre el dos de maig i el canvi de president, la Brunete encara hauria de viure un altre episodi dolorós: la final de Copa a València entre el Barça i l’Athlètic de Bilbao. Els himnes dels equips finalistes eren ignorats i les aficions respectives van dedicar una sonora xiulada a l’himne del Bon Vivant o Campechano.
Els degoteig de disgusts ha continuat sent una costant a la Brunete. Des de les lesions de Cristiano i Kaka, els afers Raul i Guti, l’eliminació de la Copa davant l’Alcorcón o els premis a Messi en detriment de Cristiano, passant per les declaracions independentistes de Laporta, els referèndums sobre la independència o la ILP contra els toros. I un llarg etcètera. Un calvari com feia anys que no es veia. Un any perfecte. O gairebé perfecte, doncs per desgràcia encara hi ha una part del barcelonisme i de la premsa barcelonina que segueixen instal.lats en el pessimisme derrotista i no han assumit que estem vivint el millor moment de la nostra historia. S’ha consolidat una filosofia, s’han guanyat més títols que mai durant el mandat Laporta, s’ha fet la millor temporada possible, amb sis títols de sis i amb predomini de jugadors de la pedrera.
I mentre a Can Godó, o a Can Escobar, o a Can…. ja estan atiant l’esperit autodestructiu dels culés que encara queden ancorats en el nunyisme, tot engegant la precampanya electoral o qüestionant el futur d’en Pep Guardiola, a Rival Petit ens agrada gaudir del gran moment que viu el Barça, de tenir el millor entrenador, d’haver guanyat els sis títols, de la temporada perfecte i també ens agrada gaudir de l’any més horrible de la Brunete.
Però sobretot, sobretot, gaudim amb la gran cirereta d’aquest extraordinari pastís, l’històric 2-6 al Santiago Bernabeu.
Al parrot i que n’aprenguin!
Signat: Urdin-Gorria
