El President Puigdemont ha demanat una mediació internacional en el conflicte entre Catalunya i el Regne d’Espanya després de ser alliberat de la presó pel tribunal alemany. Aquesta petició ha coincidit amb el vintè aniversari dels «Acords de Divendres Sant» que van posar fi al conflicte d’Irlanda del Nord. Tot i les enormes diferències entre el conflicte de l’Ulster, amb més de tres mil morts, i el nostre, es poden aprendre algunes lliçons dels 10 anys que van durar les negociacions fins arribar als pactes l’abril de 1998. El nostre plet és menor per l’absència de violència i la Unió Europea ens ha negat la seva protecció activa tractant-lo com un afer intern espanyol. En un incendi la protecció activa són els bombers i la protecció passiva són les sortides d’emergència, els materials ignífugs, les proteccions dels quadres elèctrics, etc. La brutalitat policial de l’u d’octubre i la brutalitat judicial dels presos polítics i les euroordres han activat la protecció passiva de la Unió Europea: els tribunals i l’opinió pública. Ara el conflicte català-espanyol ja és un conflicte europeu i la mediació, discreta o pública, es posarà en marxa.
En les negociacions secretes irlandeses-britàniques els actors internacionals van ser determinants, en concret el posicionament dels Estats Units d’Amèrica, sobretot amb la presidència de Bill Clinton. Des de la Primera Guerra Mundial els Estats Units i la Gran Bretanya han tingut unes relacions diplomàtiques estretíssimes perquè milers de nord-americans han mort defensant el Regne Unit. Bill Clinton va haver d’enfrontar-se a resistències molt fortes al Departament d’Estat, fins i tot amb el senador Ted Kennedy, d’arrels irlandeses. Una insistent tasca diplomàtica de la República d’Irlanda va contrarestar-la. Només els Estats Units podien doblegar la resistència del Partit Conservador, aliat dels partits unionistes d’Irlanda del Nord. Durant una dècada Margaret Tatcher va repetir «El Regne Unit no negocia amb terroristes» com ara Mariano Rajoy assegura: «no es pot negociar amb els qui se salten la llei». L’any 1994 el President Clinton va concedir un visat a Gerry Adams per viatjar als USA; John Major es va posar «incandescent de ràbia» i durant setmanes no va respondre les trucades telefòniques de Clinton.
És inútil demanar diàleg bilateral al Govern Rajoy. El Parlament de Catalunya hauria de fer una crida als governs europeus demanant la seva mediació perquè són els únics que poden vèncer la negativa del Regne d’Espanya a negociar. La majoria independentista no té la força necessària per imposar les seves resolucions. Tanmateix la seva desobediència civil d’aquesta tardor i la legitimitat democràtica guanyada a les eleccions han portat el conflicte a les portades dels mitjans, a les cancelleries i als tribunals de tota Europa. I continuarem amb la nostra reivindicació de la república, que pot acabar desestabilitzant el règim monàrquic espanyol, el que més temen les potències europees. Catalunya sola no ho aconseguirà, però pot catalitzar els problemes econòmics i socials que el règim actual és incapaç d’afrontar. Els dirigents europeus han de témer que la inestabilitat catalana, sumada a la social, generi una crisi política de gran profunditat, comparable a la «Crisi de Maig» de 1958 que va suposar el final de la IV República francesa, per la seva incapacitat de resoldre la guerra d’Algèria, i el retorn forçat del General De Gaulle al poder. La crisi espanyola pot iniciar-se l’any vinent després de les eleccions municipals i europees, en les que el PP s’enfonsarà. Mariano Rajoy no podrà mantenir el seu govern en minoria i haurà de convocar eleccions espanyoles, que proporcionaran un panorama encara més fragmentat que l’actual.
El candidat a la Presidència de la Generalitat, en la sessió d’investidura, hauria d’exposar un pla de mediació internacional com un element central de la propera legislatura. Cal fer-ho tot i saber que Alemanya, França, Itàlia, etc s’oposen a la independència de Catalunya i tots els seus esforços seran per evitar-la. S’esforçaran per tal que el Regne d’Espanya faci una oferta a Catalunya que redueixi de manera significativa l’independentisme. Voldran reproduir el que Jacques Trudeau va fer a Canadà quatre dècades enrere, amb una profunda reforma constitucional que, a llarg termini, ha fet retrocedir el Partit Québequois. Però Espanya és incapaç d’afrontar un canvi polític i ideològic d’aquesta magnitud. Com ha passat amb les euroordres a mida que els països europeus que s’impliquin en el conflicte s’adonaran de l’hostilitat irracional de l’Estat espanyol contra els catalans, la catalanofòbia. Si plantegem bé el conflicte, sense renúncies, continuant les mobilitzacions i la desobediència civil fins que no siguin reconeguts els nostres drets fonamentals, els potències mediadores i l’opinió pública del continent arribarà a la mateixa conclusió que la majoria dels ciutadans de Catalunya: no és possible compartir l’Estat amb els que et consideren i et tracten com l’enemic interior que els cohesiona nacionalment.
El llarg procés que va portar als Acords de Divendres Sant a Irlanda del Nord mostra que al final s’imposen els principis democràtics. Encara que el problema central era el terrorisme, al final la pau es va fonamentar sobre el reconeixement del dret a l’autodeterminació de l’Ulster. Aquest reconeixement va exigir anul·lar la britànica Llei del Govern d’Irlanda de 1920, canviar la Constitució de la República d’Irlanda i fer un referèndum a l’Ulster. En el cas català la mediació internacional també ha de fonamentar-se en els principis democràtics i no pas en la Constitució espanyola de 1978, que va quedar obsoleta des del moment que el Tribunal Constitucional va modificar l’Estatut votat en referèndum vulnerant el seu article 152.2. No n’hi ha prou amb crides abstractes a la negociació. Per obtenir aquests resultats, per fer possible la República amb reconeixement internacional, cal elaborar un pla per a la «resolució democràtica del conflicte» que tingui present els antecedents històrics d’altres països.