La igualtat o l’elitisme són una metàfora, la nació un paradigma. Hi ha gent que té instal·lada la metàfora al cor i el paradigma a la Caixa i per aquest motiu el seu discurs és abissal, com el seu món, ple de bestioles rares, sense ulls, brancatge d’antenes filoses calades a caps pelats fluorescents. Per aquesta gent que viu a 7000 metres de profunditat no té importància el que els passa pel cor a la gent normal que viu a la superfície de Catalunya i per això ens sona tan estrany el que prediquen des de la trona, amb el seu parlar craquelat i confús.
Però si els hi escoltes amb atenció l’èmfasi dialectal t’adones que a la seva manera ens parlen d’Itaca! Propaguen que no és el moment d’abandonar la plàcida foscor abismal i recepten que primer és la crisi i que per això és millor adaptar-se i respirar la fètida clorhídrica submarina que exhalen les esquerdes volcàniques españoles – espai colonial on es rendibilitza i trafica – que inspirar a ple pulmó l’oxigen de la llibertat des d’un humil turó, puig o pujol. Quina importància té, diuen, que la pàtria sigui rellogada?
Aquestes criatures de pell aspre, tan expertes en moure’s on només hi ha fosca, que no gosen mirar el paradigma Catalunya cara a cara perquè els encega, creuen que si escampen una estona més el làudanum nostrat i llagrimós de la vella metàfora –“Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s’acosta… “– podran emboirar el paisatge de temors atàvics i evitar que es vegi la llum autèntica que hi ha al final del túnel autèntic, que mai ha estat el tripartit com se’ns va vendre sinó el túnel impossible amb España.
Algú que parli la seva llengua d’or hauria d’explicar als éssers abissals que els ulls amb que Kavafis mirà el món -ulls mediterranis costaners que en hores negres i durant molt de temps van ser els nostres ulls- ara veuríen nítidament que el viatge s’ha acabat, que ja som on havíem de ser. Per això, fent el relleu, els ulls de Carner tornen a estar de moda:
Que cap batalla serà mai perduda
si sofríssim el dany i la caiguda
sota plec mai no vist de ton mantell.
