Dissabte, 25 de setembre de 2021 - Edició 1157
La República

1 any, cinc títols i 270 milions després

  BARÇA – REIAL MADRIT 1-0 Josep Guardiola se’n surt amb els patiments prevists per ell i per qualsevol abstemi, a l’hora de fer front al tsunami d’eufòria desfermat d’ofici […]

Rival Petit
Rival Petit 30/11/2009


 

BARÇA – REIAL MADRIT 1-0

Josep Guardiola se’n surt amb els patiments prevists per ell i per qualsevol abstemi, a l’hora de fer front al tsunami d’eufòria desfermat d’ofici pels cretins de guàrdia de la premsa esportiva en la setmana del xoc contra els dolents, agreujat en aquest cas per l’excels partit ofert contra l’infecte equip de Mourinho. Ara ens penjarem unes merescudes medalles i direm que l’encontre va transcórrer com ja havia previst aquesta redacció després del partit de Champions. A Rival Petit no exercim de visionaris, només cal prendre les circumstàncies objectives i els antecedents per preveure poc o molt com poden anar les coses, sense un 100%de fiablitat, ja que existeixen variables que poden fer que una mateixa situació evolucioni per camins molt diferents, però com que quan parlem de futbol la realitat no és sotmesa a sofisticacions tan complexes, la majoria de vegades, l’encertarem. L’any passat el món s’asseia davant la tv per veure com la piconadora culé passava com una exhal·lació per damunt d’un Madrit de vergonya aliena, fins al punt que aquella setmana el plegall del Grup Godotis s’havia atrevit a titular a tota plana “5-0”. Finalment el crònicament criticat Valdés va salvar el 0-1 a xut de Drenthe i els nostres es varen acabar imposant amb penes i treballs. Enguany amb Messi i Ibra tocats i contra un Madrit líder, els il•luminats agitadors de masses tornaven a preveure un passeig militar; la conclusió és que si amb aquesta capacitat de predicció cada any la caguen i així i tot conserven el lloc de treball, la lògica empresarial de la premsa esportiva es deu regir per principis diferents dels que imperen al món dels negocis en general. La premsa esportiva es regeix per un principi fonamental: els lectors són estúpids, i a la vista dels índex de vendes d’aquests diaris, no deuen anar tant desencaminats. L’addicció a la premsa esportiva deu ser el més similar a l’addicció dels heroïnòmans, que tenen la necessitat de seguir-se proveint de gènere per molt adulterat que estigui. A Rival Petit oferim pronòstics molt més creïbles i anàlisis molt més rigoroses, i si la vessem ho reconeixem i deportem el culpable a Abu Graïb, Herrera de la Mancha o Guantánamo, i a més a més no obtenim ingressos per publicitat (per raons que d’altra banda són manifestes).

La jornada, efectivament, va ser de passió tal i com l’havíem prevista, amb l’ajut desinteressat en aquest cas del jugador emblemàtic d’aquest engendre aberrant que és la culerada espanyolera i que respon al nom de Safi Hernández. Si ja al túnel de vestidors només la presència de les càmeres va impedir-li de practicar una fel•lació a Iker Casillas, després sobre el terreny de joc ni l’ambient ni la samarreta que portava varen poder més que els seus sentiments ni amb l’españññññol que porta a dins, de manera que va exercir com a bon cervell de la Roja i va tocar excel•lentment no pas menys de tres vegades cap al seu company de selekziong, el zipaio Sabi Alonso, perquè el de Tolosa de Guipúscoa llencés un parell de contracops mortífers avortats pel millor porter de la història del Barça i pel capità, el de la senyera al Bennabeu, Carles Puyol. L’aturada de Valdés va deixar el jugador dels 96 milions com al Drenthe d’enguany i a més el va deixar sense sucar en quatre enfrontaments amb el FCB. Com a curiositat destacaríem el rebuig que desperta un jugador que no fa ni sis mesos que és el Madrid, i el qual arrossega de la seva etapa a un altre equip, quelcom desconegut fins ara i que ens deixa davant una altra de les fites del Barça de Laporta: el Barça global. Avui els rivals són el Manchester United i el Chelsea, i els odiats Cristiano i Mourinho deuen la seva consideració a aquests equips.

La manca de jerarquia, autoritat i altres coses de Safi va propiciar el desgavell al mig del camp, parcialment corregit per un Bussisolutions que es va haver de multiplicar i que va jugar com Déu Nostro Senyor fins que li va sortir el neng que porta a dins i es va fer expulsar en una de les seves anades d’olla.
Lo puto Gusiluz va aportar-hi la insistència, el control, la tenacitat i la sang que a algun company seu de la Coja li manca i Keita a falta d’inspiració per fer res de millor, almenys va fer faltes, cosa que el mimat del Godotis i de la Brunete no fa per por de lesionar algun company; algun company de la selecziong, s’entén. Aprofitem per des d’aquí, fer-li un suggeriment que estem segurs que molts culers entendran i no li’n faran retret. Hi ha jugadors, els anomenats jugadors de club, que per lleialtat i fidelitat als colors i per una esquisida professionalitat, arriben a renunciar a la selecció per tal de poder oferir al club que el paga el seu millor rendiment i en les millors condicions possibles. Hi ha jugadors que opten per l’opció inversa i són jugadors de selekziong nazional. No nacionalistes, cosmopolites, bilingües, etc,. Però de selekziong nazional, per damunt del club que els paga. La pàtria és la pàtria, no només per a la guàrdia incivil. Amb l’infernal ritme de partits que ha d’aguantar un jugador del FCB, immers en tres competicions i un viatge a Dubai pel mig, el rendiment de Safi amb la seva estimada Espanya, que afronta una cita a Sudáfrica al mes de juny amb l’obligació de guanyar el mundial com a mejor selección del mundo que és (d’acord que ben bé només hi aniran a recollir la copa, però les cerimònies s’han de fer igual), se’n pot veure seriosament ressentit. Per aquest motiu pensem que el Sr. Hernández faria molt ben fet de renunciar al seu club per així poder oferir un rendiment òptim amb la selecció de la seva nació. Ciudadanos presentaria una moció per declarar-lo fill pròdig de Catalunya, penjar la seva ssamarreta al Parlament, fer-li un homenatge a la Plaça Sant Jaume i finalment substituir el monument a Macià per una efigie de tan il•lustre terrassenc, com a particular maradona de tots els espanyols de Catalunya, com a campió de la Cataluñya no nacionalista, bilingüe, espanyola i (sub)normalitzada. El millor del cas és que la moció prosperaria amb vots favorables del PSC per la seva contribució a l’Espanya Plural, de CiU per la seva aportació a la governabilitat de la selecció espanyola i a la bona imatge de Catalunya a Espanya, del PP per encarnar la leal y siempre fiel (ar!) Cataluña, la d’IC per la seva aportació al bon rotllo entra als poblas sempre i quan el monument se li fes amb material reciclabla i fos tot molt sustanibla, el suport d’ERC a canvi de qualsevol collonada que els permetés fer creure que collen el PSC, i si hi ha diputats de Reagrupament, també el seu suport a canvi que la moció inclogui una petició de prohibició de les mesquites i el suport al govern d’Israel.

El cas és que el dia que ens aconseguim desfer del nostre particular cas de raulisme, consumarem la purga iniciada amb els altres protegits del Godotis i que acabarà fent del Barça una infal•lible màquina de matar. Touré-Busquets-Iniesta, arf arf arf.

Pellegrini, que avui rep el reconeixement de la mateixa Brunete que fa setmanes en demanava la dimissió va sorprendre Pep amb la seva defensa avançada i el principal damnificat en va ser Henry, en fora de joc un cop i un altre, tot i que les dues úniques vegades que se’n va sortir va crear les úniques jugades de perill dels blaugrana a la primera part. Messi va sobreviure a la cacera perpetrada un cop més al més pur estil dels gurkes britànics a les Falklands i va amagar la pilota a l’enemic guanyant minuts vitals d’oxigen i possessió, tot i que val a dir que l’entrenador xil•lè va donar una mica més d’aire als balugrana fent entrar el Mito. Alves, amb la successió inicial de centrades de patíbul ja feia presagiar que n’havia de venir una de bona tard o d’hora i la primera que va fer la va aprofitar el killer quatre minuts després d’entrar, fent callar els seus no pas pocs detractors. La única pena al final va ser que el pròxim Pilota d’Or no fes el 2-0 en inferioritat numèrica, amb la qual cosa el tip de riure hauria estat de grau 7 en l’escala Richter, però tanmateix no és pas menys de riure llegir avui opinions parlant de Villarato pel fet que l’àrbitre va trigar massa a expulsar Bussisolutions. Però això ja pertany a l’àmbit de la psiquiatria i a la cartera del camarada Urdin-Gorria i el seu espectacular Brunètics. Aquí, el que ens interessa, és que un any, cinc títols i 270 milions després, la Bèstia torna a marxar del Camp Nou derrotada i sota la bota dels nostres.

VALÈNCIA – MALLORCA 1-1

Empat a poc en l’enfrontament català de la jornada. El València cedeix el quart empat en sis partits a un Mestalla que és als equips visitants el que la Generalitat Valenciana als constructors i els promotors immobiliaris. Per què aquest equip que és una màquina assassina a domicili és una pepa dins casa, és un enigma que es resol fácilment observant la (des)composició i el capteniment de la seva patètica afició.

SPORTING – VILA-REAL 1-0

Meritòria victòria dels de Preciado que ja són a un punt de la zona europea, en el què és una nova campanya de mèrit amb la seva modesta plantilla. Tot a costa dels Germans de la Pampa que no acaben d’aixecar el cap malgrat la millora recent.

PATETI – APAÑÓ 4-0

Els Rangers de Cornellà allarguen uns dies més el dol del 20-N i no només perden contra el Pateti, quelcom a l’abast de ben pocs, sinó que a més ho fan de pallissa, quelcom a l’abast de ningú més.

ALMERIA – ATHLETIC 1-4

Els de Kaparrotz, en una mala jornada per al supremacisme espanyol antibasc i anticatalà s’acosten a Europa empatant a punts amb l’Sporting després de triturar la banda del manito i amenaçant en seguir passejant la ikurriña i la causa basca per Europa també l’any vinent, si Grande-Marlaska-Garzon no fa res per impedir-ho. Els del macho ocupen un misteriós tretzè lloc i afegirem, que és l’altre equip que va aconseguir perdre 1-0 al Camp Nou.

SARAGOSSA – OSASUNA 0-1

Saludem amb fervor la victòria de l’altre equip basc de la categoria a una de les places més hostils per a Osasuna i per a tot allò que faci olor de basc o català, com molt bé saben a la Franja de Gaza-Ponent i com s’ha pogut veure aquests dies al parlament aragonès en relació a la Llei de Llengües i a l’estatus del català, amb la fal•lera i les tragicòmiques maniobres de la reacció per negar l’existència del català a l’Aragó i l’aliança de facto del PSOE-GAL amb aquests elements, per si en quedava cap dubte.

RACING – DEPOR 0-1

Un gol del català Lopo que Rival Petit dedica al president de Cantabria reté els de Santander als llocs de descens i enfila els gallecs a la zona Champions, cosa que reflecteix fidelment el nivell actual de la Lliga de les Estrelles.

VALLADOLID – TENERIFE 3-3

El Fatxadolid assumeix la seva condició de filial extraoficial del Madrit i es deixa empatar pel Tenerife un partit que tenia guanyat. Els messetaris guanyaven 3-0 mancant mitja hora per al final, però els guanxes empesos pel crit dels avantpassats colpegen fins a tres vegades els odiats godos … per molta èpica que hi vulguem posar, el cert és que veient els tres gols dels castellans primer i els tres gols dels canaris després, seguim sense entendre que fan els equips catalans en aquesta lliga. I aclarim que quan diem equips catalans ens referim al Barça, el València, el Vila-Real i el Mallorca.

GETAFE – XEREZ 5-1

L’altre filial pirata dels dolents es desfà sense gaires contemplacions dels andalusos en un altre partit que ve que ni caigut del cel en aquesta setmana de la comèdia de l’estatut i a dues setmanes de les consultes per la independència. És veient aquesta mena de partits que per força la causa de la independència ha de perdre adeptes, ja que, si Catalunya fos independent, què faria el Barça sense poder enfrontar-se a aquests equips?

SEVILLA – MALAGA 2-2

Dir derbi andalús és dir migcampisme, joc soterrani, insults al camp i a la grada, histèria, corredisses, bé, un drama. Un càstig per al televident desprevingut i per als qui per força hi han de ser: ens referim als empleats del camp i equips mèdics. Aficions, policies, periodistes i àrbitres que es fotin. El resultat final sol ser d’empat i en aquest cas és altament gratificant, per tal perjudica tots dos equips, tot enfonsant els malaguenys al pou, allunyant els sevillans del cap de la classificació i preservant els nostres sentits de les defecacions del bocamoll falangista del Nervión.

Signat: Ròdia Raskòlnikov