Ho diu Ada Colau, la persona que ha mostrat més deslleialtat institucional entre la classe política catalana: va apunyalar per l’esquena al conseller El Homrami pel drama de les residències quan resulta que el seu govern hi té també molta responsabilitat com a membre del consorci públic que les gestiona i, recordem-ho, l’1-O va fer el mateix traient-se de sobre les responsabilitats dels col·legis i carregant-ho sobre la consellera Ponsatí.
La seva especialitat és aquesta: defugir de les seves responsabilitats polítiques en els moments difícils i greus per, aleshores, convertir-se, per art de màgia, en una simple ciutadana mes i aleshores fer proclames i demanar acció i responsabilitats. Dos darrers i ben recents exemples: primer, el WMC del que ara en celebra l’allargament del contracte, quan no el volia veure ni en pintura, i segon, com ha callat com si ella no hi tingués res a veure, davant del repartiment salvatge de dividends de la concessionària pública del TRAM. I podríem seguir: com demana gestos a les altres administracions en matèria tributària mentre que l’Ajuntament de Barcelona es fa l’orni en l’aplicació de mesures fiscals semblants de la seva competència.
L’alcaldessa Colau és una gran experta en fugir en moments de crisi. És la primera que s’oblida dels presos polítics, la que accepta mantenir-se a l’alcaldia mercès els vots d’un repressor ministre de l’interior francès i ni s’immuta quan utilitza el seu poder per no canviar res, per seguir adjudicant a majoria de contractes de serveis a les grans corporacions i segueix repartint publicitat institucional als poderosos per, d’aquesta manera, evitar ser criticada.
Colau és la reina de l’escapisme, la millor deixeble del gran Houdini. I si ho demostra a cada dia, ara en temps de crisi, s’ha superat amb el crit “Allibereu els nostres nens”. És la seva aportació a la humanitat en temps de la Covid-19.
