Dissabte, 11 de juliol de 2020 - Edició 716
La República

Martí Domínguez: “L’esperit del temps està escrit amb l’objectiu d’alertar de l’arribada de la ultradreta a tants països del món, entre ells Espanya”

Martí Domínguez és un dels autors més en forma de la literatura actual. Acaba de publicar ‘L’esperit del temps’, una intensa novel·la en la que, a través dels dietaris d’un científic austríac, narra l’evolució del món acadèmic des de la pura teoria dels seus plantejaments aris, fins a la immersió en la més devastadora de les espirals. Parlem amb l’escriptor valencià a propòsit del seu llibre.

Ramon Moreno
Ramon Moreno 19/01/2020
Foto: ACN

Quina va ser la primera espurna que el va portar a escriure L’esperit del temps?

Feia temps que tenia unes planes redactades, però no sabia molt bé com prosseguir. L’espurna en aquell moment fou descobrir que alguns científics alemanys que admirava havien segut nazis. Com era possible que gent tan preparada caiguera en el parany del nazisme? Tanmateix, malgrat tindre un argument plausible calia aconseguir un to literari que resulta versemblant, i això és el que més em va costar de trobar. I també no recrear-me innecessàriament en les parts més morboses del nazisme, i que tot tinguera una raó de ser i estiguera justificat. Contar el nazisme des de dins és ben complicat, perquè malgrat tot cal aconseguir un mínim d’empatia amb el personatge: que el lector puga dir, mon semblable, mon frère

Tria la fórmula de la ficció i de manera específica la narració a través del (fals) dietari del protagonista.

És un recurs literari per a contar coses. El procés de desnazificació és real, i s’obligava als oficials a explicar els seus errors i a abominar d’ells. Per tant, és una manera de narrar. I la novel.la és circular, i això des del punt de vista de construcció és un pas narratiu atractiu per a un escriptor.

El protagonista és un nazi que se sincera sota custòdia de l’exercit rus. Dos totalitarismes confrontats, un perdedor de la guerra i l’altre guanyador. És el primer xoc que vols provocar al lector?

En realitat, aleshores els russos eren més vists com llibertadors que com a comunistes totalitaris. Comence amb una escena impactant perquè les coses devien ser així tots els dies al camp de concentració rus: terrorífics. Un lloc on la vida no tenia cap tipus de valor.

Ciència i nazisme. El nazisme com a concreció política es sustenta principalment en criteris científics? Preeminència de la raça, creació d’una raça aèria que es concretarà en una nació ària…

Els alemanys tenien l’antiga reivindicació de l’espai vital (Lebensraum). Consideraven que la seua cultural estava reclosa en un espai geogràfic esquifit, i que allò anava contra el seu desenvolupament natural. La pèrdua d’espai geogràfic desprès de la Gran Guerra va ser un drama nacional, que va vindre seguit per una tendència a la disgregació nacional, amb nacionalismes separatistes. Sentir-se orgullós de ser alemany es va recuperar amb Adolf Hitler, junt amb l’annexió dels territoris perduts, o reivindicats. Sols quan envaeixen Polònia, es declara la guerra. Europa hauria transigit amb la recuperació de les terres alemanyes. Una vegada en guerra, els alemanys miren a l’est com el seu espai natural d’expansió, i per a allò cal fer una neteja ètnica de primera magnitud. La persecució i destrucció dels jueus és la punta del iceberg del que hauria vingut desprès, que hauria estat el desplaçament i aniquilació de la raça eslava, considerada com subhumana. Però abans d’acabar amb tots ells calia fer una planificació, i salvar aquells individus joves que es pogueren regermanitzar, i per a això varen participar bona part de la comunitat universitària alemanya, dotant de legitimitat científica aquells actes.

Com influí la ideologia en el disseny de les teories  científiques. És a dir, primer eren científics o nazis?

Hi hagué de tot, evidentment. Però sobta la gran quantitat de científics que foren nazis mentre militar en aquest partit estava prohibit (especialment a Àustria). El nazisme creia en la ciència, era un moviment anticlerical, i molts científics ateus i materialistes sentiren una simpatia immediata. A més a més, els seus estudis foren subvencionats i varen creure que amb Adolf Hitler els aniria millor.

El nazisme es conforma en bona part amb unes elits cultes i desenvolupades. Hitler, però, no passava de ser una persona mediocre intel·lectualment. Com s’explica el poder d’atracció que exercia en unes ments en molts casos privilegiades?

El filòsof Eduard Baumgarten deia que el Führer era un visionari i que no calia entendre tot el que deia, perquè tenia una percepció de la realitat que s’allunyava d’allò convencional. Molts trobaven en ell una mena demiürg, d’algú dotat d’una clarividència que no es podia valorar d’una manera convencional. Era un home hipnòtic, que a més a més apel·lava a valors identitaris, a la gran cultura alemanya. La de Bach, Kant o Wagner… D’aquesta manera, malgrat resultar de vegades innecessàriament estrident, veien en ell algú que podia conduir la força alemanya a assolir el seu màxim potencial. Cosa que per altra banda quasi va aconseguir, malgrat que l’objectiu fos tan aberrant. De vegades, es pensa que la guerra estava perduda des de l’inici, i que era una qüestió de temps que els aliats venceren… Però de la mateixa manera que a Espanya hi hagué quaranta anys de dictadura, el mateix hauria pogut esdevindre si Hitler, en lloc de llançar-se tan equivocadament a la conquesta de Rússia, ho haguera fet d’Anglaterra. Amb els anglesos rendits, i assimilats, el nazisme hauria dominat Europa, i ja veuríem què haguera fet aleshores Estats Units…

D’altra banda, el protagonista és un científic austríac i no alemany.

Els austríacs eren els més convençuts dels nacional-socialistes. El Füher era austríac.

Tot i ser uns monstre intel·lectual i humanament el protagonista té una excusa que justifica els seus actes (l’esperit del temps). 

No s’ha d’entendre com a “excusa”. En cap moment ell demana ser excusat; ans a l’inrevés es declara culpable i per això vol redimir-se. El fons de la qüestió rau en el fet de què quan tothom et diu que està bé una cosa, l’acabes veient bé. Ja Montaigne ho matisava als seus Assaigs, quan escriu sobre els caníbals. El caníbal no sent culpable de res, és el costum del seu poble, menjar-se el veí. De la mateixa manera, l’esperit del temps produeix una obnubilació col·lectiva en els valors ètics i morals del poble alemany, que el condueix a veure els seus veïns jueus com a rates i als polonesos com a subhumans. Com és possible? Aquesta és la força de les idees: com un meme eficient pot infectar un col·lectiu d’aquella manera tan irreparable i conduir tota una societat a l’abisme. Cal estar alerta contra aquest tipus d’ideologia totalitària i combatre-la des del primer moment.

Però la societat també va oblidar aviat: rep el premi Nobel i ningú no esmenta el seu passat.

Amb el Judicis de Nuremberg el poble alemany va considerar que els culpables ja havien pagat pels seus excessos. Aleshores hi hagué una amnèsia generalitzada. Tant George Sebald com Thomas Bernhard ho han denunciat d’una manera rotunda. Però fou així: el llibre de Géraldine Schwarz Los amésicos descobreix com les famílies alemanyes varen girar fulla i varen oblidar tots els seus crims durant la guerra. Perquè tots eren més o menys culpables, tots hi havien col·laborat d’alguna manera, i tots se n’havien aprofitat. La culpabilitat del poble alemany és dramàticament global.

El procés de documentació per la redacció d’aquest llibre deu haver estat intens i profund.

El més complicat ha estat trobar informació de les Lebensborn, les cases on els SS inseminaven les jovenetes alemanyes. Sobre això l’amnèsia ha estat completa. També ha estat complicat la recerca de documentació a Polònia i especialment a Bielorússia. M’hi he desplaçat a tots els escenaris de la novel.la, i tinc una cabàs d’anècdotes. A Polònia no els agrada gens ni mica que es vaja preguntant per aquestes qüestions. I a Bielorússia el més difícil ha estat trobar algun historiador que parlara anglès… Sort que vaig cartejar-me amb un, i vaig vèncer les seues suspicàcies. I va acceptar acompanyar-me, i mostrar-me els búnquers alemanys, rònecs i perduts al bell mig del bosc.

I com vau encarar endinsar-vos en la ment dels personatges?

Perquè, qui pot dir què faria d’estar en el seu lloc? Qui voldria perdre la seua casa, el seu treball? Qui voldria veure com s’emporten els fills a un camp de concentració? La gent té una tendència a evitar-se problemes, i a seguir el corrent. D’alguna manera, entenc bé el que va passar, i em sembla molt fàcil que torne a succeir. En un altre escenari, és clar, però amb uns impulsos humans idèntics. L’home no és per naturalesa heroi, sinó més aviat covard i conformista. “Vivan las cadenas”, cridava el poble. La llibertat no és un valor absolut i irrenunciable. Per això, cal cuidar-la de manera especial.

Aquest llibre t’ha servir per a unir les teves dues facetes de científic i escriptor? 

En realitat, no faig separació entre les dues vessants. Sempre que escric ho faig com a biòleg, perquè al capdavall escric sobre l’home, que és un animal. I si, a més a més és nazi, aleshores tinc molt on furgar…

Sembla que la història està, efectivament, condemnada a repetir-se. Però, de veritat que no hem aprés cap lliçó d’aquells fets? El seu llibre vol ajudar a reflexionar en aquest sentit? 

L’esperit del temps està escrit amb aquest objectiu d’alertar de l’arribada de la ultradreta a tants països del món, entre ells Espanya. No és un llibre d’història, ni de guerra, ni de ciència… És un instrument literari per tal de denunciar el fracàs del pensament il·lustrat, dels valors humans, on la fraternitat i la solidaritat haurien de ser els motors cabdals en una societat moderna. A més a més del cultiu de la raó. Però ciència sense consciència, pobresa de l’ànima. No pot haver raó sense amor pel proïsme.

Relacionats