Dissabte, 28 de novembre de 2020 - Edició 856
La República

L’ECLIPSI

“Aquest és un llibre que no pots recomanar la lectura a pràcticament ningú. Algun amic, molt amic lletraferit de mort m’ho podria perdonar. La resta em maleiria per l’estafa de la meva pedanteria bibliòfila”

Joan-F. Camí i Latorre
Joan-F. Camí i Latorre 18/11/2020

Acabo de llegir L’eclipsi de Georges Perec de l’editorial L’Avenç, 2017. La versió al català l’ha feta n’Adrià Pujol Cruells. No és casual que no hi digui traductor sinó versionador perquè posar-se a fer un exercici lingüístic, com és traduir un llibre que té com a màxima finalitat no posar ni una sola A (en francès era la E), no ho pot fer si no és sota la premissa que tindrà molt marge creatiu perquè el que menys importa és ser fidel al text original.

Malgrat que no he pogut copsar de què va el llibre, m’ho he passat molt bé veient les estratègies que ha hagut de fer el traductor per no caure en el pArAny de la A. Un sorge és un soldAt, musc és el color morAt, esduït és esvAït, colís un trAu del pantaló, belitre un cAptAire, un gussi és un llAgut petit, eburni ve de vori, però també podríem dir-ne mArfil. Aquests exemples són de les primeres trenta pàgines. Paciència, curiositat i molt buscador per consultar diccionaris en línia. Recordo quan tenia nou anys ja m’agradava buscar paraules al diccionari a la classe del senyor Mercadé. Cal acceptar que no és un hàbit massa generalitzat, per sort.

La fal·lera dels diccionaris la podreu veure a la pel·lícula The Professor and the Madman, 2019 del director Farhad Safinia, aquí titulada (com sempre en castellà) Entre la razón y la locura. No és d’habitud assistir a una interpretació magistral de Mel Gibson, que fa del professor que va impulsar l’Oxford English Dictionary amb la col·laboració del gran, molt gran, Sean Penn des del manicomi on està ingressat. Un personatge brillat i l’altre boig: “Qui és què”, diu el lingüista autodidacte sense estudis.

Quan llegeixo ningú em persegueix, quan llegeixo soc jo qui persegueix. Persegueixo a Déu”. Més enllà de la crossa arcaica de la metàfora religiosa, un panateista com jo puc traduir aquest sentiment per la necessitat de la recerca del sense sentit de la vida que la lectura ajuda a passar. No trobo déus per enlloc, només crec en llibres. Llegir és parlar amb el llibre, sempre queda més presentable que parlar sol o amb tot Déu inventat.

L’eclipsi és un llibre que no pots recomanar la lectura a pràcticament ningú. Algun amic, molt amic lletraferit de mort m’ho podria perdonar. La resta em maleiria per l’estafa de la meva pedanteria bibliòfila. Per l’única raó que el recomanaria és perquè en quatre pàgines (de la 79 a la 82) hi podeu trobar la millor síntesi de Moby Dick. Aquest sí que no l’heu de llegir, algun dia ho explicaré. En four fulls hi ha més descripció d’aventures que en les set o vuit-centes planes de l’original. L’obra de Melville comença amb la frase: “Digeu-me IsmAel”, el versionador ho mata rebatejant-lo Ismel. De la balena n’arriba a dir-ne lleterós, cotonós, everest gebrós, eburni, lívid i incolor tot per no dir que és blAncA. Majestuós, com el nom del capità AhAb, Rei del Pequod, senzill, genial. Per cert, al capità també el perd l’obsessió malaltissa per la persecució del catxalot, una altra persecució impossible. Res hi podem fer enfront del Pan, del Tot de la Natura.

Bé, una cosa sí que ens és permesa: escriure, traduir, llegir. Jugar amb les paraules: “El trèmolo de tres treps com trens en trespeus” No seré jo qui “Pocté, menysté, gensté el ric” jueu en llengua i el seu traductor que balla a banda i banda de les pirenaiques llengües amb tanta mestria i que tant bé em fa.

Relacionats