L’escriptor i historiador Alfred Bosch (Barcelona, 1961) torna a la novel·la històrica amb Escolta, Sefarad (Edicions 62), un gènere en què ha destacat amb novel·les com L’Atles furtiu (Premi Sant Jordi 1997), en el que de manera brillant resseguia la vida del cartògraf mallorquí Jafudà Cresques; la seva trilogia sobre el 1714, Les set aromes del món (Premi Ramon Llull 2004) o la més recent El temple dels pobres, situada en la construcció de la Sagrada Família.
Ara publica Escolta, Sefarad (Edicions 62, 2025), una novel·la que recorre mil anys de presència jueva a Catalunya i la península a través del viatge d’una hagadà, el llibre ritual de Pasqua: un objecte que s’hereta, s’amaga i es disputa, i que li permet narrar la història des del revers dels vencedors. El viatge a través de la història ens porta de la Tàrraco romana fins a la Barcelona de Jaume I, passant pel setge del Toledo visigòtic i la Còrdova dels Omeies, en un vibrant relat entre documentació i ficció. Parlem amb Alfred Bosch sobre la seva darrera novel·la.
Sembla que us trobeu còmode en el gènere de la novel·la històrica?
Jo em sento còmode quan veig que el lector gaudeix d’una bona història. Això no ho veig com un gènere, ho veig com la literatura més completa, en el sentit que explicar històries és sempre l’objectiu de la ficció, i barrejar una història amb fets reals és la cosa més intel·ligent que podem fer. És molt encertat fer ús de la màquina més potent que hi ha en la imaginació humana, que és la màquina del temps. Inviable amb la tecnologia d’avui, però inventada fa temps en la creació escrita. Ignorar aquesta forma de viatjar, la de transitar i desafiar els límits de l’existència, em semblaria un gran error. La narrativa històrica, per mi, és Narrativa en majúscules.
A Escolta, Sefarad el protagonista no és una persona, sinó una hagadà. Per què tria un objecte com a eix narratiu?
L’objecte és un llibre tradicional, un tipus molt conegut de llibre judaic que conté memòries relacionades amb la religió i també la cultura sefardita. A més, és un llibre que parla, és el narrador de la novel·la, el fil conductor i el desencadenant de la intriga. És molt més que un objecte, és l’eix central de la vida d’una comunitat per a la qual la pàtria són les escriptures; poden canviar de ciutat o de país, però sempre s’emporten els llibres. A més, és l’únic poble de l’època del tot alfabetitzat, ells saben llegir i escriure, i això els fa diferents, molt més aptes per sostenir una cultura basada en la memòria i la complexitat.
El llibre recorre segles i ciutats molt diferents que tracen la història dels jueus catalans…
Que el llibre sigui un narrador viu, que tot ho sap i que no mor mai, et permet fer salts de 300 o 400 anys i explicar què passa amb els descendents llunyans de persones que han aparegut abans. Els rebesnets dels qui vivien a la Tàrraco romana els pots trobar més tard a la Toledo dels visigots, i més tard a la Córdoba musulmana, i encara més tard a la Barcelona de Jaume I.
Escriure sobre Sefarad implica entrar en un territori on la història conviu amb el mite, la nostàlgia i, sobretot, amb una ferida política i religiosa.
Sí, però en una època en què els jueus són clarament els perseguits, són les víctimes dels poderosos. En aquest sentit, s’assemblarien als palestins d’avui. Fins al mateix segle XX són els perdedors eterns, i com a tals fan bones històries, bones novel·les. Els guanyadors solen ser plans, amaguen els defectes; als que perden se’ls veuen les costures, són més humans, semblen més reals i ens hi podem identificar amb més facilitat.
Escolta Sefarad fa també referència a la tolerància, la convivència de religions i ideologies i el progrés a través de coneixement…
Sense que estiguem parlant de cap paradís a la terra, els models de convivència que estableixen els sefardites solen ser prou sòlids. Llevat dels brots d’odi i les persecucions, la relació que tenen amb el món islàmic és, en general, molt millor que no pas amb els cristians. Fins a temps molt recents, la vida de les comunitats jueves a l’Àndalus, o a la Turquia Otomana, és més tranquil·la que no pas a l’Europa de la Inquisició i de la intolerància religiosa.
La novel·la planteja que la memòria sovint no “s’esvaeix”, sinó que és deliberadament arraconada. Volia que el lector llegís el passat com un sistema de decisions polítiques?
Jo vull que el lector s’ho passi bé, que s’interessi i se senti estimulat. Una manera de fer-ho és presentant-li personatges que constantment ens fan pensar en les versions més tronades que ens han servit en safata des del poder. Si les cròniques les fan els poderosos, les vivències les transmeten els modestos. Per tant, és bo i enriquidor mirar allò que ha passat des del punt de vista de personatges de carn i ossos.
A la novel·la hi apareixen figures de poder, com Jaume I, i també personatges anònims, del carrer. Com combina el contrast entre la gran política i la vida quotidiana?
Si us llegiu la novel·la ho comprovareu. Diria que intento acostar aquestes figures al lector, explicant sobretot les seves febleses com a mortals. Si Jaume I tenia un punt frívol i era un faldiller, a més d’un assassí compulsiu de moros, doncs s’ha d’explicar ben arran de terra. No tant per desmitificar com per fer el mite més interessant, més proper i creïble.
Vostè és historiador. Quan escriu novel·la històrica, com combina realitat i ficció?
Tot allò que us sembli exagerat, increïble o inversemblant de la novel·la, segurament obeeix a la veritat rigorosa i contrastada. Tot allò que sigui fàcil de creure, i que no sigui gaire qüestionable, el més probable és que m’ho hagi inventat jo.
Escolta, Sefarad. Alfred Bosch. Edicions 62. Barcelona, 2025. 328 pàgines. 22,90 €
