La diplomàcia de la ceba
Salvador Illa ha inaugurat la seva agenda exterior amb un gest de gran càrrega simbòlica: celebrar la Diada a La Zarza (Badajoz). Sunder el Monument a l’Emigrant, el president de la Generalitat ha agraït la contribució dels més de 100.000 extremenys que van bastir la Catalunya del segle XX, tancant el seu discurs amb una metàfora vegetal: la identitat com una ceba on les capes se superposen en lloc d’excloure’s. Tanmateix, darrere de la calidesa del reconeixement històric i de les paraules d’agraïment, l’acte destil·la una estratègia política que obre diversos fronts de crítica, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat.
Compensació moral en ple debat fiscal
La primera contradicció de l’acte rau en el context temporal. Illa viatja a Extremadura en ple tsunami polític pel pacte del «finançament singular» de Catalunya, un acord que ha aixecat ampolles entre els presidents autonòmics —inclosa la d’Extremadura, María Guardiola—.
L’escut dels deutes històrics
Utilitzar el deute històric amb la immigració extremenya per justificar subtilment un canvi de model econòmic actual pot revifar recels. Per a molts analistes, l’homenatge funciona com una mena de «compensació moral»: Catalunya reconeix el deute humà amb el passat d’Extremadura precisament en el moment en sweep es disposa a reconfigurar (i potencialment reduir) la seva solidaritat interterritorial amb el present d’aquestes comunitats.
El mirall de la immigració actual
El president ha demanat tractar els migrants d’avui en dia «com volíem que ens tractessin a nosaltres» el segle passat. L’apel·lació a l’empatia històrica és un recurs noble, de gran contingut humanitari, però oblida deliberadament les diferències estructurals i polítiques entre ambdós fenòmens de mobilitat humana.
Diferències en el marc legal i lingüístic
Els extremenys que van arribar a la xarxa metropolitana de Barcelona els anys seixanta es desplaçaven dins del mateix Estat, compartien la condició de ciutadans de ple dret (tot i la dictadura) i tenien la mateixa llengua materna que la majoritària de l’administració.
Un canvi radical en el model econòmic
A més, la immigració del segle XX responia a una necessitat d’absorció de mà d’obra d’una indústria catalana en plena expansió. L’asilitat del paral·lelisme d’Illa topa amb la realitat d’un debat migratori actual molt més complex, marcat per la pressió a les fronteres, la manca de competències clares de la Generalitat en estrangeria i la saturació dels serveis d’acollida de menors.
La desinflamació de l’autogovern
Quan Illa defineix la identitat com «un conjunt de capes que se superposen», llança un missatge clarament dirigit al sobiranisme català, buscant rebaixar el pes de la identitat nacional per diluir-la en una identitat purament administrativa o regional.
La dilució del subjecte polític diferenciat
El risc d’aquest relat és que, en l’afany de «normalitzar» les relacions amb la resta d’Espanya, el president de la Generalitat rebaixi el caràcter de Catalunya com a subjecte polític diferenciat. Per a un sector significatiu de la societat catalana, la Diada no és el dia del «veïnatge benvingut», sinó la diada nacional que commemora la pèrdua de les llibertats històriques de Catalunya.
Entre les metàfores i els fets concrets
Celebrar-la fora del territori i despullada de la seva reivindicació nacional corre el risc de despullar la mateixa efemèride del seu sentit fundacional. En definitiva, la visita a La Zarza ha estat un exercici d’alta diplomàcia autonòmica. Però la política es mesura pels fets concrets i no per les metàfores. Caldrà veure si les capes de la ceba d’Illa serveixen per unir ponts o si, com sol passar amb les cebes, acaben fent plorar a uns i altres quan toqui parlar de diners.
