Un Onze de Setembre més, el discurs d’Òmnium Cultural ha tornat a ensenyar les costures d’una entitat que sembla viure atrapada en el seu propi miratge. El president de l’organització, Xavier Antich, s’ha enfilat a l’escenari del passeig de Lluís Companys per desgranar un sermó impregnat del habitual cofoisme institucional que ja caracteritza la direcció, recorrent a fórmules buides que eviten qualsevol mena d’autocrítica sobre el moment real que viu el moviment nacional.
Un front cívic per a una unitat inexistent
El plat fort del parlament d’Antich ha estat la proposta d’articular un «front cívic ampli, majoritari i radicalment democràtic». Aquesta enèsima crida a una unitat fictícia és un exercici de retòrica voluntarista que xoca frontalment amb la realitat d’un independentisme profundament fragmentat, desorientat i sense rumb clar.
Mentre l’entitat s’entossandeix a demanar que es reconstrueixin els «grans consensos», la realitat civil i política mostra tot el contrari: una desconnexió creixent de la ciutadania que ja es tradueix en fets tangibles, com la pèrdua constant d’embranzida i la davallada de socis que el cofoisme de la junta intenta invisibilitzar de cara enfora.
L’espantalobos de l’extrema dreta com a llibre de text
Com ja és tradició en cada Diada, Antich ha dedicat el gruix del seu contingut a la inútil i reiterativa crida a lluitar contra l’extrema dreta. Alerta contra «els monstres» i utilitzant etiquetes com «aprenents de bruixot» o «carronyaires» —en una clara al·lusió implícita a Aliança Catalana—, el dirigent ha volgut situar la «cohesió social» com el requisit previ per a qualsevol fita política.
Aquesta obsessió per desviar el focus cap al perill ultra s’ha convertit en l’excusa perfecta:
- Evita fer balanç: Permet esquivar les preguntes incòmodes sobre el fracàs de la direcció estratègica del moviment.
- Crea un enemic útil: Serveix per aixecar un mur moral que tapa la manca de propostes reals sobre com assolir l’autodeterminació.
- Discurs moralista: Es limita a exigir «deixar de normalitzar» determinats discursos, com si l’independentisme s’hagués de convertir en una ONG cívica abans que en un projecte de ruptura política.
Autocomplaença en temps de crisi
En lloc d’oferir un horitzó polític concret o assumir el desgast d’una entitat que perd influència a marxes forçades, el discurs d’enguany ha tornat a tancar-se en una estètica de resistència confortable. Reivindicar l’amnistia com una victòria —mentre s’evidencia l’asfíxia institucional de l’Estat— i demanar «abandonar el catastrofisme» demostra que Òmnium prefereix viure instal·lada en la comoditat de les seves pròpies consignes abans que enfrontar-se a la cruesa del desert polític actual.
