El prestigiós diari nord-americà The New York Times ha publicat un extens reportatge on analitza detalladament la figura de Sílvia Orriols, alcaldessa de Ripoll i diputada al Parlament, i l’ascens meteòric del seu partit, Aliança Catalana. L’article, signat pel periodista Christopher Caldwell, assenyala el potencial d’aquesta formació per a alterar la política espanyola a gran escala, situant el cas català dins d’una tendència global on el control de les fronteres aconsegueix transformar profundament l’esquerra i la dreta tradicionals.
Un canvi de paradigma en el nacionalisme català
L’anàlisi destaca que el moviment liderat per Orriols ha capgirat el tradicional nacionalisme català, històricament associat a l’antifeixisme, les forces d’esquerra i les elits cosmopolites de Barcelona. El diari recorda el llegat històric de la resistència contra la dictadura de Francisco Franco, una imatge idealitzada internacionalment per obres com Homenatge a Catalunya de George Orwell.
No obstant això, Orriols està configurant una versió del nacionalisme més rural, populista i de confrontació directa, trobant la seva base de suport en els pagesos i habitants dels pobles del Pirineu. Segons el reportatge, el missatge d’Aliança Catalana ha desplaçat el focus del conflicte polític amb Madrid cap a una qüestió de “supervivència ètnica” i identitària davant el món musulmà, fet que l’ha exposada a dures acusacions de fanatisme.
La paradoxa del perfil d’Orriols
El diari recull la paradoxa del perfil polític de la líder d’Aliança Catalana. Per un costat, manté les posicions més intransigents d’Europa en matèria migratòria: exigeix una moratòria total a la immigració, demana la deportació dels estrangers que cometin delictes (inclosos els menors) i combat la presència de menús halal a les escoles públiques, argumentant que l’islam és incompatible amb els valors occidentals.
Per l’altre costat, les seves opinions no són especialment conservadores en l’àmbit social. Orriols es mostra còmoda amb els drets de les dones i dels homosexuals, i tot i portar una creu i defensar les arrels cristianes de Catalunya, es declara a favor del dret a l’avortament. A més, rebutja formar part de cap moviment internacional de dretes o sintonitzar amb altres partits europeus similars.
Creixement electoral i canvi demogràfic
L’article posa el focus en la ràpida transformació demogràfica de municipis de la Catalunya central com Vic i Ripoll, on el percentatge de població nascuda a l’estranger i els índexs de natalitat de famílies d’origen immigrant han crescut notablement en l’últim quart de segle. Aquest factor és clau per entendre com el discurs d’Orriols ha passat de la marginalitat a la primera línia política.
Aquesta evolució s’està traduint en una forta tracció electoral. Tot i que Aliança Catalana només va obtenir el 3,8% dels vots i dos escons a les eleccions autonòmiques de 2024, els darrers sondejos del mes de juny han encès les alarmes en enfilar el partit fins al 15,1% dels suports. Aquesta xifra els donaria uns 25 escons al Parlament, un creixement per la “via ràpida” que, segons els politòlegs citats, Orriols rep vots de tot l’espectre polític, de Junts, del PSC, d’ERC, del PP, de Vox i fins i tot de Comuns i la CUP el que podria convertit AC en la primera força política a Catalunya.
Una lliçó global
The New York Times conclou que l’ascens d’Orriols a la tradicionalment progressista Catalunya és una prova més d’un fenomen global. El reportatge lliga el cas català amb fets internacionals com el retorn de Donald Trump als Estats Units, el creixement de la dreta nacionalista a Alemanya i França, el Brexit o les polítiques restrictives a Hongria i Polònia. L’anàlisi nord-americana subratlla que, més enllà del carisma personal de la líder ripollesa, el debat sobre la limitació de la immigració té un poder singular i transversal per remodelar la política en qualsevol mena de societat occidental.
