Catalunya viu una de les pitjors jornades de col·lapse generalitzat en la història recent dels seus transports per terra i aire. Una tempesta perfecta de mobilitat ha coincidit amb un moment astronòmic històric: la crida multitudinària per veure l’eclipsi solar total cap a les comarques de Ponent, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre. Des de primera hora, milers de persones s’han desplaçat en massa buscant la franja de màxima foscor, desbordant completament les infraestructures i convertint les principals artèries del país en un autèntic embut humà i de vehicles.
A les vies terrestres, l’autopista AP-7 s’ha saturat completament en sentit sud amb més de 20 quilòmetres de retencions en diferents trams crítics. El Servei Català de Trànsit ha hagut d’activar restriccions d’emergència i camions vetats per intentar descongestionar una via totalment superada per l’allau de turistes. La situació és igual de límit a la xarxa ferroviària: Rodalies de Catalunya s’ha col·lapsat rumb al sud, amb trens i regionals a màxima capacitat i andanes massificades de viatgers indignats que s’acumulaven per viatjar cap a la franja de totalitat del fenomen.
Per acabar de reblar el dia de caos, l’espai aeri també ha caigut en el descontrol. Una incidència elèctrica sobtada ha deixat fora de servei la torre de control de l’Aeroport de Josep Tarradellas Barcelona-El Prat, forçant la paralització de l’activitat, retards en cadena i desviaments obligatoris de desenes de vols. Amb milers de conductors atrapats a les carreteres pel fenomen astrològic, usuaris bloquejats als trens i passatgers confinats a les terminals, les autoritats mantenen l’alerta màxima a l’espera d’una operació tornada que amenaça amb empitjorar encara més un bloqueig històric.
L’estrès de les vies de transport és només la punta de l’iceberg d’una crisi sistèmica que ja desborda els pilars de l’estat del benestar a Catalunya. Amb una població que creix a un ritme inassumible per a la capacitat actual dels serveis públics, els hospitals i CAP viuen col·lapsats amb llistes d’espera interminables i Urgències saturades, mentre el sistema educatiu pateix una manca crònica de places i aules massificades. Paral·lelament, els serveis socials es troben completament desbordats davant l’augment de la vulnerabilitat. Aquesta paràlisi de l’administració es veu severament agreujada per un espoli fiscal en augment: els milions d’euros en recursos que Catalunya genera però que marxen cada any i no tornen bloquegen qualsevol possibilitat d’invertir en metges, docents, habitatge o noves infraestructures. Sense sobirania sobre els propis impostos, el territori es veu abocat a gestionar una realitat de 10 milions d’habitants amb el pressupost i les eines d’un país molt més petit, cronificant una situació límit que amenaça amb el trencament social.
