La final de la Copa del Món que enfrontarà les seleccions d’Espanya i l’Argentina ha deixat de ser un simple esdeveniment esportiu per convertir-se, a casa nostra, en un mirall de les nostres mancances i en una oportunitat de rebel·lió simbòlica. Per als catalans que anhelem i defensem l’oficialitat de les seleccions esportives catalanes, la cita no ofereix cap dilema: la nostra tria és l’Argentina, i el nostre catalitzador és Leo Messi.
Anar amb el combinat argentí no és només un acte d’agraïment històric cap al jugador que va canviar la història del futbol des de Barcelona; és, sobretot, un exercici de legítima defensa cultural i política. Una victòria de Messi és l’únic dic de contenció capaç de deslliurar els carrers de les nostres ciutats de celebracions monopolitzades i instrumentalitzades per l’extrema dreta espanyola, que utilitza els èxits de la “Roja” com a pretext per treure a passejar l’agressivitat, l’assimilacionisme i el nacionalisme més ranci.
Aquesta preocupació ja no és una hipòtesi de despatx. Diversos alcaldes del país que han cedit a la pressió de posar pantalles gegants per seguir la final veuen ara amb veritable inquietud el panorama que es dibuixa. Temen, amb raó, que aquests espais s’omplin de ciutadans catalans i de l’àmplia comunitat argentina resident a Catalunya per donar suport a l’albiceleste, i que l’extrema dreta espanyolista reaccioni amb la violència i la intolerància que la caracteritzen quan es veu qüestionada a la plaça pública.
Davant d’això, cal fer una lectura autocrítica punyent. La feina que la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) i bona part dels líders polítics independentistes no han sabut, no han volgut o no han pogut fer durant anys —mantenir viva i fer efectiva la reclamació de la nostra sobirania esportiva— la pot acabar fent ara, de retruc, el geni de Rosario. El fet que hàgim de dipositar les nostres esperances en les botes d’un futbolista estranger és una lliçó per a tothom. Una lliçó que ens recorda que l’oficialitat de les seleccions catalanes és una trinxera que cal preservar i mai abandonar, ni per mandra institucional ni per complexos polítics.
No podem seguir tolerant una realitat on l’únic nacionalisme permès i exhibit sigui una banda d’extrema dreta que ocupa l’espai públic amb banderes franquistes i crits insultants contra els catalans. Per això, el xiulet final d’aquest diumenge no pot ser el final de res, sinó l’inici de tot. A partir d’aquest dilluns, el teixit esportiu, civil i polític de Catalunya té l’obligació de reactivar un procés inapel·lable i sense marxa enrere per aconseguir el reconeixement internacional de les nostres seleccions.
Anar amb l’Argentina no ens és gens aliè; és retrobar-nos amb la nostra pròpia història. No oblidem la fonda vinculació històrica entre el poble català i la nació argentina, terra d’acollida generosa per a milers d’exiliats catalans que hi van trobar llibertat. Una connexió tan íntima que la mateixa identitat d’aquell país batega amb música catalana: va ser precisament el músic d’arrels catalanes Blai Parera i Moret qui va musicar l’Himne Nacional Argentí el 1813. Quan diumenge sonin els acords d’aquella marxa abans del partit, hi sonarà també un tros de la nostra pròpia ànima llibertària. Que la lliçó de dignitat comenci des del carrer. Guanyi o perdi Messi, Catalunya ha de començar a jugar el seu propi partit.
