De l’autodeterminació al regionalisme
El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha encapçalat un acte institucional a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona per commemorar el 50è aniversari del “Míting de la Llibertat”, el històric esdeveniment de masses celebrat el 22 de juny de 1976 al Palau Blaugrana. Però la celebració oficialista ha evitat qualsevol exercici de memòria honesta. En lloc de recordar el programa rupturista original, Illa ha optat per portar el concepte de llibertat al seu terreny discursiu actual, alertant contra uns “extremismes” abstractes i reivindicant els serveis públics. Una pirueta retòrica per esquivar el buit ideològic d’un partit que ha capgirat els seus propis fonaments.
L’hemeroteca prohibida: quan el PSC exigia el dret a decidir
Mentre que l’acte del Govern d’Illa ha comptat amb la complicitat de vells impulsors com Raimon Obiols —qui s’ha limitat a lloar la “unitat civil” i la “política lenta” del partit—, els documents històrics recollits per la mateixa Fundació Campalans desmunten completament el relat oficial contemporani. [1]
Fa mig segle, en un pavelló desbordat per 10.000 persones que cantaven L’Estaca de Lluís Llach, l’autodeterminació no era un concepte secundari, sinó el motor principal de la proposta socialista. El manifest d’aquella comissió organitzadora de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) ho deixava clar en un text que avui seria motiu de censura interna dins del PSC actual: [1]
Líders fundacionals com Joan Reventós proclamaven llavors davant les masses que “no hi haurà democràcia real a l’Estat espanyol sense el reconeixement de les sobiranies nacionals”. Intel·lectuals com Alexandre Cirici i Pellicer reblaven que la llibertat catalana no era “una concessió de Madrid”, sinó un dret inherent. Fins i tot des de les bases obreres i d’immigració, el sindicalista Juanjo Ferreiro situava l’autodeterminació al mateix nivell que l’amnistia i les llibertats sindicals. [1, 2, 3]
Una metamorfosi cap a la submissió constitucional
El contrast entre la crònica oficial de l’acte d’Illa i l’anàlisi crítica de l’hemeroteca evidencia un abisme insalvable. En aquests 50 anys, el socialisme català ha completat una metamorfosi institucional radical: ha passat de liderar la ruptura democràtica i nacional a tancar files de manera acrítica amb l’ordre constitucional de 1978 i els aparells de l’Estat. [1, 2]
Avui, Salvador Illa utilitza la paraula “llibertat” per buidar-la paradoxalment de la seva sobirania original. El crit de llibertat de 1976 s’ha convertit en un record incòmode, prohibit i reescrit per la mateixa direcció del PSC, que prefereix utilitzar el cinisme institucional abans que assumir que el socialisme català va començar, precisament fa mig segle, la seva llarga i conscient renúncia a Catalunya.
