Com pot ser durant 40 anys de democràcia cap partit català hagi exigit la devolució de la finca a l’erari públic del país?.
En ple segle XXI, la Costa Daurada allotja un dels anacronismes més flagrants del llegat de la dictadura borbònica i l’expansionisme institucional de l’Estat a Catalunya. El Castell de Berà, una imponent fortalesa de 33.000 metres quadrats a primera línia de mar a Roda de Berà (Tarragonès), continua funcionant avui com un vedat privat de luxe subvencionat per a l’ús exclusiu dels funcionaris, directius i consellers del Banc d’Espanya.
L’origen d’aquest oasi de riquesa és el reflex d’una època fosca marcada pel despotisme i la manca absoluta de control democràtic. L’any 1962, sota el jou del règim de Francisco Franco, el Banc d’Espanya va ser nacionalitzat. Poc després, a finals d’aquella dècada d’opacitat, l’organisme supervisor va utilitzar la seva maquinària financera per perpetrar el que molts consideren un acte de colonització patrimonial del litoral català: la compra de l’antic Hostal dels Reis d’Aragó, una transacció executada en el més absolut secretisme de la qual, a dia d’avui, encara s’amaga el preu de compra real.
Aquest “castell” artificial, bastit sobre una antiga masia catalana de defensa contra els pirates dels segles XVI-XVIII, va passar de cop a ser un recinte tancat al poble de Catalunya. Els milions que va costar l’operació —i que segueix costant el seu manteniment— surten directament dels fons públics que gestiona l’entitat.
Un manteniment milionari a càrrec dels ciutadans
Lluny d’esmenar aquest abús històric, el Banc d’Espanya ha blindat el seu complex amb normatives que daten de la Transició (1979) i continua injectant fortunes públiques per sufragar el descans de la seva elit. Recentment, la gestió integral del complex es va adjudicar per un import escandalós de 7,49 milions d’euros, una xifra que es preveu que s’enfili fins als 15,5 milions amb les pròrrogues contractuals. A aquesta despesa corrent s’hi sumen escàndols de remodelacions sumptuàries, com la construcció de piscines de luxe d’ús privat camuflades sota conceptes d’adaptació esportiva amb un cost d’1,2 milions d’euros.
Mentre els ciutadans de a peu pateixen per pagar l’habitatge i veuen com la costa es degrada, els alts càrrecs de l’entitat central i els consellers —amb sous que superen els 150.000 euros anuals— tenen dret a allotjar-se i sopar davant el penya-segat a preus de riure, gràcies a l’espoli legalitzat dels pressupostos estatals.
L’Ajuntament exigeix la fi del setge patrimonial
La indignació local és sorda però contundent. Des de l’Ajuntament de Roda de Berà ja s’ha demanat obertament que el castell trenqui el seu hermetisme i s’obri d’una vegada per totes a la ciutadania. Les institucions locals reclamen el que dicta la lògica democràtica: que la propietat passi a ser de titularitat pública catalana i deixi de ser una colònia de vacances tancada per a funcionaris de Madrid. El setge d’aquest privilegi franquista a la Costa Daurada, protegit rere murs de seguretat i esdeveniments de l’alta cúpula de l’Eurozona, és una ferida oberta a la sobirania del territori que ningú a l’Estat sembla disposat a tancar.
