L’acte que ahir van protagonitzar Mónica Oltra i Gabriel Rufián a València no va ser un diàleg de sobiranies, sinó la crònica d’una capitulació política en tota regla. El que hauria d’haver estat un espai de reafirmació dels lligams històrics, culturals i nacionals entre el País Valencià i Catalunya es va convertir en un míting sucursalista dedicat a lloar una esquerra espanyola que, històricament, només ha utilitzat la perifèria per a apuntalar l’Estat abans de liquidar-la.
El més sagnant d’aquesta deriva és l’amnèsia programada de Gabriel Rufián. Tot just l’any 2004, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) feia un pas endavant significatiu constituint un grup parlamentari en clau de Països Catalans, amb l’elecció com a diputat del president d’ERPV, Agustí Cerdà fixant el marc de trobada natural dels pobles de parla catalana. Ahir, d’aquella fita no en va quedar ni el record. El portaveu republicà va preferir amagar deliberadament qualsevol horitzó nacional per a exercir de paladí d’una pretesa confluència estatal, un front d’esquerres espanyoles que sempre ha resultat tòxic tant per a Catalunya com per al País Valencià.
Però la renúncia no va ser només conceptual, sinó també de trinxera cultural. L’ús deliberat del bilingüisme com a eina simètrica durant l’acte va funcionar, a la pràctica, com el mecanisme perfecte per a anul·lar la llengua catalana, relegant-la a una posició folklòrica i subalterna. Si a això hi sumem el silenci còmplice davant els vells atacs d’Oltra al procés independentista català, el diagnòstic és clar: s’ha comprat el marc mental de l’adversari.
Aquesta nova esquerra “de quilòmetre zero” s’ha convertit en una crossa còmoda i submisa de Madrid. Tant l’esquerra espanyola que liquida l’autogovern de manera directa, com la que ho fa de forma dissimulada sota la bandera d’un fals progressisme, troben en aquestes renúncies la seva millor victòria. Ahir a València es va certificar que una part de la nostra classe política prefereix salvar el soldat espanyol abans que defensar la supervivència de la pròpia nació. Compromís que faci el que vulgui, però que ERC acati aquesta deriva d’espanyolitzar la política catalana pot acabar convertint el partit amb més història amb una Euskadiko Ezkerra que va acabar desapareixent
