Avui ja tornem a pagar el bitllet per agafar el tren, però el que realment ens costarà car és el silenci. Un silenci que ja no només arriba des dels despatxos oficials de la política, sinó que s’ha instal·lat, com una boira tòxica, en el cor de les plataformes que deien defensar-nos. El retorn de les tarifes en un servei moribund és l’estocada final a la dignitat de l’usuari, executada davant la mirada passiva de qui ens hauria de liderar a les barricades.
On són avui les veus de Dignitat a les Vies, de la PTP o de Trens Dignes? On és la contundència d’aquells que omplien titulars fa mesos? El fracàs de la manifestació del 7 de febrer no va ser només una falta de gent, va ser el certificat de defunció de la seva capacitat de rebel·lió. Avui, aquestes entitats s’han tornat “institucionals”, porugues, més preocupades per no perdre la interlocució amb el poder que per defensar l’andana. Han triat la cordialitat del comunicat de premsa per sobre de la desobediència de manual.
És aquest silenci organitzat el que més alimenta el cinisme dels polítics. Els gestors saben que poden seguir humiliant l’usuari perquè les plataformes s’han convertit en un mur de contenció: prefereixen reunions buides de contingut que cridar a una vaga de validació massiva. Per què cap d’aquestes entitats ha tingut el coratge de dir “prou de pagar per un servei que no existeix”? El seu silenci és el combustible que permet a l’Administració continuar amb la seva política de mínims i de propaganda.
Hem passat de la mobilització a la gestió de la frustració. L’usuari es troba avui doblement orfe: abandonat per uns governants incapaços i traït per unes plataformes que s’han empassat la llengua per por a “polititzar” el conflicte o a semblar massa radicals. El resultat és una societat anestesiada que demà tornarà a fer cua a la màquina de bitllets com qui accepta una condemna sense haver comès cap delicte.
Si les plataformes callen, la seva utilitat és nul·la. Si l’usuari obeeix, la seva queixa és soroll de fons. El sistema només se sent al·ludit quan se li toca la caixa o se li bloqueja la via; tota la resta és teatre de titelles. Mentrestant, el silenci de qui ens hauria de defensar ressona més fort que el soroll de la pròxima catenària que, amb tota certesa, tornarà a caure.
Postdata: Boicotejar la manifestació de l’Assemblea si, boicotejar el pagament pel mal servei de rodalia no, tot queda explicat
