Espanyolitzant les nostres tradicions
La Setmana Santa a Mataró no és només un acte de fe; és el vestigi més visible d’un pla d’enginyeria social dissenyat fa vuit dècades. Mentre els tradicionals Armats de Mataró intenten preservar una sobrietat autòctona, el so de l’himne d’Espanya i la marcialitat extrema de certes confraries han tornat a posar de manifest aquest cap de setmana com el model de la dictadura va aconseguir aniquilar la tradició religiosa catalana per substituir-la per un espectacle de propaganda estatal.
Un model d’importació per al control social
La majoria de les germandats que avui dominen el calendari mataroní no són fruit de l’evolució natural de la cultura local, sinó de la fundació estratègica durant el nacionalcatolicisme (anys 40 i 50). El franquisme va utilitzar aquestes entitats com a corretja de transmissió per castellanitzar els barris obrers i oferir una identitat espanyola uniforme, utilitzant la religió com a escut. L’estètica de “capirots” alts, mantilles i cornetes militars no és “tradició”, sinó una imposició política que encara avui margina el recolliment històric català.
L’himne de la polèmica
La interpretació de la Marxa Reial per part de les bandes durant les processons d’aquest 2026 no és una anècdota musical, sinó un acte de reafirmació política. Malgrat les queixes reiterades de diversos sectors civils i les mocions presentades a l’Ajuntament per desmilitaritzar l’espai públic, determinades confraries mantenen vincles simbòlics amb l’exèrcit i la simbologia de la “Victoria”, demostrant que la transició democràtica encara no ha arribat a sota de molts “pasos” de les processons a Catalunya.
🎶 L’himne d’Espanya sona tres vegades a la Processó General.
📍 La Banda Municipal de Barcelona ha interpretat la tonada a la sortida dels passos de Nuestra Señora de la Esperanza, el Sant Sepulcre i Nuestra Señora de la Soledad.
🔗https://t.co/aH1CGmcCiX pic.twitter.com/NyF3nPB4dj
— tvmataró (@tvmataro) April 3, 2026
Les claus de la imposició:
- L’aniquilació dels Gremis: Abans de 1939, les processons a Catalunya les organitzaven gremis (fusters, teixidors, etc.) amb un caràcter civil i local. El franquisme els va dissoldre o absorbir per crear “Hermandades” basades en el model militar i del sud d’Espanya.
- L’idioma com a barrera: Totes aquestes fundacions van néixer amb estatuts i litúrgies exclusivament en castellà, barrant el pas a qualsevol expressió en català durant dècades.
- L’estètica com a arma: Es va passar de la figura de l’Armat (el soldat romà tradicional català, com els de Mataró que daten de 1705) a la figura del penitent encaputxat i la banda de cornetes, un model visualment més aclaparador i aliè a la tradició local.
Aquesta anàlisi demostra que la “tradició” que veiem avui és, en gran part, un producte prefabricat pel règim per esborrar la identitat catalana de l’espai públic.
- Abans de 1936: La tradició gremial i l’ordre romà
- Protagonisme dels Armats: Les fotos de principis de segle (com les del fons de Santi Carreras) mostren els Armats de Mataró com l’eix central. La seva estètica és de soldat romà barroc, una tradició que data de 1705 i que té un caràcter de “guàrdia d’honor” civil.
- Sobrietat Catalana: Els “misteris” (passos) eren portats sovint per membres de gremis locals. L’estètica era més continguda, sense la parafernàlia de capirots alts ni la marcialitat exagerada de les bandes de cornetes que coneixem avui.
- L’idioma del poble: Tota la cartelleria i la comunicació de les congregacions (com les marianes) es feia de manera natural en català.
- Anys 40 i 50: La invenció del “Nacionalcatolicisme”
- Imposició del “Capirot”: Les imatges posteriors a 1939 (especialment a partir de la primera missa de 1939) mostren l’aparició massiva de les túniques amb caputxa alta, un model importat de Castella i Andalusia que el règim va promoure per donar una imatge d’unitat espiritual espanyola.
- Militarització total: Les fotos dels anys 50 mostren autoritats militars amb uniforme de gala presidint les processons. Les bandes ja no són només musicals, sinó que adopten una estètica de desfilada de la “Victoria”.
- L’Himne com a norma: És en aquesta època on s’instaura l’obligatorietat de tocar la Marxa Reial en moments clau, convertint un acte religiós en una reafirmació de la sobirania de l’Estat franquista.
- El contrast visual
- D’una processó de “veïns i gremis” (abans de 1936), on la comunitat local s’expressava amb els seus propis codis culturals.
- A una processó de “disciplina i imperi” (anys 50), on l’estètica servia per recordar qui havia guanyat la guerra i quina era la “única” cultura permesa.
Aquesta evolució no va ser accidental; va ser una eina de neteja cultural per esborrar qualsevol tret diferencial català de la festa més popular del carrer.
