ACN Sant Sebastià – L’inclassificable Albert Serra (Banyoles, 1975) ha desconcertat aquest dilluns el Festival de Cinema de Sant Sebastià amb el seu primer documental, ‘Tardes de soledad’, una aproximació estètica -visual i sonora- a la litúrgia de la tauromàquia. La pel·lícula hi arriba precedida de polèmica, just després que s’hagi eliminat el Premi Nacional del Ministeri de Cultura i amb el PACMA demanant-ne la retirada preventiva. El cineasta més radical i de mirada més personal de la cinematografia espanyola defensa en una entrevista amb l’ACN la “plasticitat” i el “plaer estètic” de les corrides, amb moments “al límit de l’absurd”. “Fa que entenguis la poesia del que és sotmetre l’animal de manera elegant, delicada i fins i tot barroca”, opina.
Fidel a la consigna que s’autoimposa d’evitar treballar amb actors professionals, ha trobat en aquest documental un nou filó. ‘Tardes de soledad’ és una aproximació en forma de retrat d’una de les estrelles del toreig actuals, Andrés Roca Rey, ídol de masses que arrasa en el sector tant a la taquilla com a la plaça.
La cinta s’endinsa en una temàtica “controvertida”, com ell mateix la defineix, per reflexionar sobre el desafiament i l’experiència íntima que suposa per al torero actuar a una plaça i que Albert Serra entreveu com un desafiament estètic. “El documental hi aporta un nou punt de vista, una atmosfera que t’obliga a sentir i entendre alguna cosa més”, explica. Així, el cineasta banyolí busca oferir a l’espectador un nou angle inèdit fins ara que “no sabíem si existia” que hi afegeix un “punt de fantasia” per portar-ho a un univers “més potent” que el “simple retrat de la realitat”.
<strong>Contrari a la prohibició d’un “patrimoni”</strong>
Segons Serra, a ‘Tardes de soledad’ es crea una “certa paradoxa” en l’espai que fa que un pugui “entendre” la “poesia del que és sotmetre de manera plàstica, delicada, elegant i barroca l’animal”. “Hi ha un plaer estètic [en les corrides] que en pots extreure si ets un espectador atent i si es donen les circumstàncies”, precisa en declaracions a l’Agència. Precisament aquest repte crea, pel director banyolí, una forma de bellesa efímera a través de la confrontació “material i violenta” entre la racionalitat humana i la brutalitat animal.
Malgrat no ser-ne un aficionat, el director posa en valor el “patrimoni” que suposa la tauromàquia que “no es dona en lloc més del món”, que esdevé el “símbol d’alguna cosa” i es mostra contrari a la seva prohibició. “Convoca aspectes que com més avança el món més necessaris són”, defensa.
Preguntat sobre si és un acte de “crueltat”, assegura que és un altre “debat” que seria “etern” i que no li interessa. “M’interessen les paradoxes d’una pràctica que és físicament exigent però per la qual el vestuari és terriblement incòmode i sense cap protecció tot i tenir risc”.
