ACN Barcelona – L’escriptora Audrey Magee (Enniskerry, 1966) ha publicat ‘La colònia’, la seva segona novel·la, editada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Sexto Piso. La història passa en una petita illa de la costa irlandesa, on en Lloyd i en Masson arriben per diferents motius. Les dificultats que tindran els dos per conviure l’un amb l’altre trasbalsen la resta d’habitants, que hauran de fer-se valer davant els prejudicis externs. Magee explica que es tracta d’una reflexió sobre el colonialisme, que també tracta altres temes com la llengua i sobretot la violència, que travessa les vides dels personatges. “És un factor determinant que acaba impactant en el teu dia a dia i que sempre he intentat entendre”, subratlla.
L’argument gira al voltant de diverses històries, entre elles la d’en Lloyd, un pintor que va de baixa, decideix passar uns mesos en una petita illa irlandesa amb l’objectiu de trobar la inspiració. D’altra banda, en Masson – un lingüista francès – duu quatre anys fent una tesi sobre la singularitat del gaèlic irlandès i n’és un protector ferotge. L’arribada de tots dos al mateix indret posa sobre la taula tot un seguit de perjudicis i idees preconcebudes que s’aborden a través de les interaccions entre ells, i també amb la resta d’habitants.
De fet, segons l’autora el llibre presenta dues trames: “una que parla de què vol dir ser colonitzat, i una segona sobre què vol dir ser colonitzador”. L’acció està ambientada en l’any 1979, una època en que l’autora només tenia 13 anys, però que recorda amb claredat, sobretot per com va impactar en ella i en la seva generació “la violència d’aquell moment”. “Aquell estiu vaig estar a França, en un poblet de mar amb barques i nens i nenes jugant. Quan vaig tornar IRA va fer explotar un vaixell on dos adolescents van morir, i vaig pensar que si haguessin estat a França no els hauria passat”, sosté.
Per això, bona part de la seva novel·la està impregnada de violència, una característica que – lamenta – “afecta a tothom constantment” i que és converteix en un fet fonamental lligat “a la vida, al país, la bandera i la llengua”. De fet, fins i tot la forma narrativa està marcada per aquest mateix punt, amb frases molt “destil·lades” que busquen interrompre la “vida quotidiana” de la petita illa, tal i com ho fa la violència.
Finalment, pel que fa a la llengua, es tracta d’un altre dels temes que volia tractar l’autora, tot i que a la pràctica el concepte es troba de forma subtil entre els diàlegs. “Al final la llengua depèn del punt de vista, perquè hi ha qui la pensa com quelcom utilitari, i hi ha qui no, que la veu com una herència amb un codi moral i ètic”, assenyala. L’escriptora lamenta que en el cas d’Irlanda ha estat sempre un debat que ha estat al dia, ja que els anglesos la van vendre al seu moment “com una llengua de pobres i analfabets”.
“Això va fer que les famílies es veiessin obligades a decidir entre donar suport a la llengua o apostar per un anglès que es presentava com a més modern i útil”, relata. D’altra banda, en diferents ocasions lamenta que s’hagi “polititzat”, primer pels anglesos, després per la mateixa Irlanda i, finalment, amb IRA. “Després de molts anys ha crescut l’interès per aquesta, però igualment fan falta polítiques de suport”, afegeix.
Magee va més enllà en aquest aspecte i creu que precisament és la llengua un dels aspectes que ha portat la novel·la a ser traduïda al català. “Va ser el primer lloc on es van adquirir els drets de traducció de ‘La colònia, i veig lògica aquesta relació entre Catalunya i Irlanda, per la llengua però en el cas català sense violència”, conclou.
<strong>Ecos de repetició</strong>
Preguntada per l’estat actual del món i pels conflictes bèl·lics que es troben actualment en el focus mediàtic, l’autora és crítica i lamenta que, sovint, te la sensació que la historia “es repeteix”. “Sabem cap a on anem, i hem de parar aquest tren”, insisteix, afegint que precisament qui més estan batallant en aquestes causes son les generacions més joves.
D’altra banda, Magee també veu amb certa preocupació la creixent polarització, que – tal com al seu moment va passar amb la ràdio – fa servir les xarxes socials com a eina. “No sé fins a quin punt tenen la culpa, però la possibilitat de conèixer persones com nosaltres sense haver de sortir de casa ens polaritza”, afirma. Per això, insisteix en la importància dels “grisos”, que tot i ser “més avorrits” obren la porta a tot tipus de postures que passen per tolerar i escoltar opinions diferents, evitant els extrems.
Així, per l’autora la recepta màgica passa per “parlar” i “comunicar-se”, i per això lamenta que durant els darrers anys s’hagin perdut espais de trobada informal on es podia teixir una xarxa per fer-ho. Finalment, preguntada per el seu pròxim treball, sosté que es troba en procés, i que segurament arribarà més endavant, ja que, per exemple, ‘La colònia’ es va publicar després d’un procés creatiu de sis anys.
