La darrera mesura proposada pel Conseller Castells per fer front a la crisi de liquiditat que pateix el Govern, demostra la gravetat de la situació. La capacitat financera del Govern del nostre país comença a ser preocupant; disminuir 950 milions de despesa de les diferents conselleries en plena crisi demostra clarament la manca de capacitat d’obtenir endeutament per part de la Generalitat. Les entitats financeres comencen a no fiar-se del gestor dels nostres diners, li han tancat l’aixeta i per això una actuació d’emergència com aquesta.
Es podrien entendre canvis de prioritat en època de crisi, però retallades en departaments inversors només es sustenten per manca de liquiditat del Govern de la Generalitat, i tot per culpa del suposat amic del Conseller Castells i del President Montilla; “l’amic Zapatero” els ha posat contra les cordes per culpa dels seus incompliments en resoldre el tema del finançament.
El Conseller Castells, expert en finançament, és qui ho pateix més. Ell sap que tenim raó ; ha d’aguantar la situació i les frivolitats de Zapatero l’estan convertint en un mal conseller d’economia, en un mal gestor. Estem fent un sacrifici que no ens porta enlloc; seria hora que el Govern de la Generalitat i sobretot el PSC ens digués el què vol fer davant aquesta situació. Com pot seguir tenint adormits els seus 25 diputats a Madrid com si no passes res?
La proposta de Zapatero no ens aporta res de nou. No existeix cap voluntat de millorar significativament el model per tal que Catalunya superi l’actual índex 93 de finançament per habitant, i sobretot que compleixi amb l’estatut o les promeses de Zapatero de finançar Catalunya per sobre la mitja espanyola.
Amb un finançament mínimament just, el Conseller Castells no tindria cap problema per gestionar el pressupost de la Generalitat, no sols no tindríem que retallar sinó que fins i tot podríem invertir més.
I si tinguéssim concert econòmic podríem fer molt més feliç als nostres ciutadans, tindríem un 75 % més de finançament per habitant. Sí, un 75 % més de finançament si tinguéssim allò que alguns van rebutjar als inicis de la democràcia. Espero, ni que sigui a les seves memòries, que Miquel Roca algun dia podrà explicar perquè va dir que no.
