- Publicitat -
’Passen coses rares en aquest país: escollir una monja de clausura [com a catalana de l’any], argentina de naixement i catalana per opció i adopció… encara que diuen que els fills adoptius a vegades són els que se senten més estimats”.
Ella és Lucía Caram, monja de clausura a Manresa que ha dedicat i dedica la seva vida a ajudar als altres. Des del convent, el Banc dels aliments i la seva ONG on ajuda a més de 1300 famílies. Tot i que no m’agrada aquest concurs que organitza El Periódico, me n’alegro molt que hagi guanyat Lucia Caram perquè servirà per donar rellevància i posar com a exemple la seva lluita que hauria de ser la lluita de tots.
De fet, va fer una crida als poder públics, les empreses i els ciutadans a “posar-se la samarreta dels últims, dels humiliats, dels que no compten, dels que no voten, dels que estan als marges, però que estan al nostre cor.”
Ella remou les nostres consciències i és que no només ens interpel·la directament, també ens posa en evidencia i és que ella ha estat capaç d’ajudar a tanta gent, de fer tant amb tan poc… Que ens deixa una mica en evidencia.
I tornem al principi del seu discurs, que bonic, catalana de l’any una persona nascuda a l’Argentina. Un referent de solidaritat i ajuda als més desafavorits, un referent d’activisme… Catalana per opció i adopció però no nascuda a Catalunya. I és que sovint els mitjans de comunicació només parlen de processos migratoris quan passa alguna cosa dolenta. I és cert que algunes coses dolentes passen, però al mateix temps en passen tantes i tantes de bones! Que potser valdria la pena que els diaris fessin un esforç més gran per parlar-ne. Potser, llavors deixaríem de sentir algunes ximpleries que de tant en tant ens toca sentir.
Publicitat
