Ara, la última moda a internet és la compra-venda de fotografies de militants de la Derecha Regional Valenciana, represaliats pel “terror rojo” ,sense cap mena de control i després de la desaparició súbita dels arxius del cementeri municipal de València just en l’impàs de l’últim govern de dictadura al primer de democràcia. Qualsevol persona amb 20€ es capaç de quedar-se una història, i les famílies sense records després que sense permís les restes foren conduides al Valle de los Caidos. Tot això mentre els valencians hem patit el darrer espoli, amb l’agreujant de nocturnitat i apremeditació, quan funcionaris del Ministerio de Defensa s’han emportat fins a 70.000 documents dels arxius de València i Castelló cap a Salamanca, en virtud de la Ley de la Memoria. Curiós retorn dels nostres anhelats papers, tant curiós que ha acabat sent el contrari, un nou robatori, però aquesta vegada sense armes.
Fa un parell d’anys, vaig poder assitir al Palau de Congressos de València a la presentació en societat de la Comissió de la Veritat un organisme nascut des de la societat civil per posar-nos a l’alçada de la resta de països de món. On tot el món hi ha comissions de la veritat per tal que aquestes episodis macabres de la història no acaben en un calaix, nosaltres ens hem de valdre de la força associativa, i en aquest cas imprescindible, de les entitats memorialistes, mentre l’Estat es queda en la desmemòria històrica. L’enèssim intent de carpetasso, ha arribat de la mà de la Llei de la Memòria històrica, que nascuda des de la voluntat de les forces memorialístiques ha acabat amb aquestes mateixes entitats en contra. Sense novetats al front: de nou la retallada no fóra cas que acabara algú als jutjats per crims contra la humanitat.
I l’expedient de Companys continua en algun calaix del Ministeri de Justícia. Ara diuen que li han tret la pols i li han afegit un post-it que resa “restituit moralment” però ni rastre de la tant promesa nul.litat judicial. Tot s’hi val per no assumir el passat per construir el futur i més val sotmetre als familiars de les víctimes a una nova repressió silenciosa d’un jutjat a l’altre esperant que algú es declare (in)competent. Malgrat tot plegat, val la pena seguir endavant al costat de les entitats memorialistes, perquè sense reconstuir el nostre passat, sense punts i finas, ens serà molt més complicat construir el nostre futur.



