Divendres, 15 de Novembre de 2019 - Edició 477
La República

Espanya, un estat feixista? (3): L’extrema dreta en l’agenda política de l’Estat espanyol

‘Espanya, un estat feixista?’ és un reportatge dividit en sis capítols en què diverses veus de la lluita antifeixista als Països Catalans responen a la pregunta sobre si l’Estat espanyol […]

Marina Bou Cabero
Marina Bou Cabero 29/08/2018
Els líders del PPC i C's, Xavier Garcia Albiol i Inés Arrimadas, en un acte organitzat per Societat Civil Catalana al novembre de 2017/ Gemma Sánchez

‘Espanya, un estat feixista?’ és un reportatge dividit en sis capítols en què diverses veus de la lluita antifeixista als Països Catalans responen a la pregunta sobre si l’Estat espanyol és o no feixista. Després de la primera i la segona entrega del reportatge, us deixem amb el tercer capítol. 

Des de Poble Lliure, celebren que la societat catalana hagi superat “el mite” que el feixisme pertany al passat. “Segueix més vigent que mai, malgrat que hagi pres noves formes i expressions”, diu la seva portaveu, Mireia Caldés, que recorda la impunitat pel crim contra el militant antifeixista valencià Guillem Agulló quan han passat 25 anys del seu assassinat o la llibertat de moviment dels grupuscles que s’acarnissen contra el moviment republicà. “No se’ns ha d’escapar com n’és d’estructural a Espanya, fruit d’una transició inacabada i continuista, tal com es demostra en les pràctiques policials i judicials de l’aparell de l’Estat, així com en bona part dels discursos i pràctiques polítiques dels principals partits del règim del 78”, apunta. Tira la vista enrere per remarcar les conseqüències de la victòria del feixisme a la guerra civil espanyola, amb un crit -el ‘Mai més’- “que va quedar plasmat en la memòria però no va poder ser executat”. “Tots aquells que en l’etapa de la transició van ser posats a dit pel feixisme dins les institucions judicials, dins les universitats, dels cossos policials i militars, encara es mantenen amb les urpes ben clavades, i si no són ells són els seus fills o els seus néts. Per això encara a dia d’avui hi ha reminiscències d’aquest passat feixista”, assegura. I; des d’Endavant, responsabilitzen totalment aquesta “falsa transició” i “l’amnistia post-dictadura franquista per als feixistes” que va permetre mantenir sense canvis els ressorts i les estructures de poder a nivell judicial o policíac del fet que l’Estat espanyol mantingui “l’estructura i esquelet del règim feixista de Franco”.

Pel fundador d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme, David Karvala, en canvi, la lluita antifeixista corre avui el perill de no reconèixer l’adversari per posar-ho tot al mateix sac. “Existeixen grups feixistes, una amenaça específica que cal combatre amb estratègies adequades i, després, hi ha partits institucionals -com poden ser PP i C’s- que no són feixistes; sinó partits dins el sistema que, per interessos propis, donen espai al feixisme i sovint fan eco del seu discurs”, explica després de repassar com el líder del PPC, Xavier Garcia Albiol, podia fer servir frases de PxC com a alcalde de Badalona (el famós ‘primer, els de casa’) i “no per construir un moviment feixista”. “Que determinats partits facilitin el camí als feixistes i els donin impunitat no vol dir que tot l’Estat espanyol sigui feixista en si”, apunta. Amb tot, Karvala parla d’un Estat “amb certa deriva autoritària, que no ha desaparegut amb el nou Gobierno”; remarcant (això sí) que l’aplicació de la llei mordassa contra sindicalistes o rapers “no es pot comparar amb el franquisme dels anys 40”. Fer-ho, per a ell, seria “una banalització molt greu del que va representar” que restaria importància “als perills que podrien venir”. “La majoria de gent a l’Estat (i, sobretot, a Catalunya) està en contra del feixisme i hem de fer valdre això”, sentencia. Però, quina és la capacitat real de l’extrema dreta d’influir a l’agenda política de l’Estat espanyol? Només cal mirar -diu Caldés- el debat sobre l’exhumació de les restes de Francisco Franco del Valle de los Caídos. “L’extrema dreta inocula el discurs de mantenir el mausoleu del franquisme i s’accepta des de C’s i el PP”, diu, per retreure’ls que ni tan sols sigui sobre la taula la reparació de les víctimes de la repressió i les execucions sumaríssimes.

Per Endavant, el feixisme encara pot corrompre les entranyes de l’Estat de moltes altres maneres: amb la “derogació de drets i proteccions laborals de la classe treballadora assalariada”, un “major èmfasi en la cultura de la violació i les violències masclistes quotidianes -des de l’intent de restringir el dret a l’avortament, fins a la sentència de la Manada, passant per la tolerància estatal als assassinats masclistes o el manteniment de les estructures legals discriminatòries contra les dones-”, “un augment de la repressió i majors dotacions econòmiques que augmenten els cossos policíacs i el seu armament, en paral·lel a una impunitat vers la seva brutalitat”, “retallades dràstiques a la llibertat d’expressió i l’amenaça de presos polítics derivats de l’exercici d’aquesta”, “l’existència de presos polítics i exiliats derivats d’una acció política dissident però en cap cas criminal ni delictiva”, “la tergiversació i extensió del delicte d’odi per atacar la dissidència política (del ‘tot és terrorisme’ de fa uns anys, al ‘tot és delicte d’odi’ contra els antifeixistes i independentistes), “la persecució i atacs contra funcionariat públic (professorat, mitjans de comunicació, etc.), “agressions impunes, constants, a cara descoberta i extremadament violentes contra tota persona que sigui identificada com a dissident política” i “agressions impunes, constants i silenciades contra persones racialitzades, persones migrades, sexualment divergents del model heteropatriarcal, etc.” En aquest sentit, l’organització qualifica de “pràcticament total” la capacitat de l’extrema dreta d’influir a l’agenda política de l’Estat espanyol “des del moment en què partits polítics que es reclamen de centre o, sense cap mena de vergonya, de centre-esquerra, adopten polítiques, màximes i discursos de l’extrema dreta”. I, sobre la legitimació del feixisme a les institucions, acusa de “perillós” que “partits com el PSOE comprin el discurs del PP -que fa bandera del franquisme i defensant-lo a capa i espasa- o C’s -avançant-los per la dreta- en temes com les polítiques antimigració, les retallades en drets socials i laborals o l’aplicació del 155”.

Fins aquí, el tercer capítol del reportatge. Demà, el quart capítol: ‘Europa, un exemple a seguir?’ 

Relacionats