Un atac obert des de dins d’ERC a la seva voluntat independentista

Contra el miratge del “front d’esquerres federalistes espanyoles”: una proposta que ERC ni tan sols vol, Gabriel Rufián i Joan Tardà, dos dels rostres més visibles d’Esquerra Republicana, han tornat a treure del calaix la idea d’un “front d’esquerres federalistes” amb les forces espanyoles que es diuen progressistes. Sembla un gest d’obertura, de mà estesa, de superació de fronteres. Però és només un miratge.
Aquest front no existeix perquè els seus suposats protagonistes no són ni federalistes ni esquerra de veritat. I el més escandalós és que el mateix ERC, el partit que Rufián i Tardà representen, tampoc no el vol. Exactament igual que no el volen el BNG ni Bildu. Tots tres saben perfectament que aquesta proposta és paper mullat. Primer, desemmascarem els convidats al suposat festí.
El PSOE, Sumar i les restes de Podem es presenten com a “federalistes” però practiquen un centralisme descarat. Cada vegada que han tingut oportunitat han retallat competències, han blindat el Tribunal Constitucional com a policia de la unitat d’Espanya i han negat el dret a decidir. Federalisme de fireta: parlen de “plurinacionalitat” en congressos i després aplaudeixen l’operació policial contra l’1-O o mantenen el rei que va avalar el 155. I esquerra? Menys encara. Han gestionat governs amb retallades, han pactat amb la patronal, han mantingut l’OTAN, han blindat la monarquia i han criminalitzat els moviments independentistes quan els ha convingut. Això no és esquerra transformadora; és social-liberalisme amb bandera tricolor. Però el cop més dur cal donar-lo a casa. ERC, el partit que Rufián i Tardà diuen representar, no vol aquest front. Si el volguessin de debò ja l’haurien construït amb fets, no amb declaracions grandiloqüents a les tertúlies. ERC sap que el sobiranisme català, gallec i basc no es pot diluir en un projecte estatal recentralitzador. Ho sap perquè ha vist com el PSOE els ha utilitzat com a socis útils i després els ha traït (reformes estatutàries, finançament, taula de diàleg que no porta enlloc). I ho sap perquè els seus socis naturals —BNG i Bildu— tampoc no hi volen ser. El BNG defensa la sobirania gallega sense subordinar-la a cap “federalisme” madrileny. Bildu defensa Euskal Herria sense acceptar que el seu horitzó sigui una Espanya “federal” que en realitat és una Espanya recentralitzada.
Tots tres partits saben que la proposta de Rufián i Tardà és una maniobra per guanyar titulars i no perdre espai mediàtic, però que mai no es materialitzarà perquè xoca frontalment amb el seu ADN sobiranista. Aquesta és la gran estafa: es ven com a “unitat de l’esquerra” allò que en realitat és rendició del sobiranisme. Es vol fer creure que la solució als pobles de l’Estat passa per integrar-se en un projecte espanyol que no reconeix ni la seva existència com a nacions. Mentrestant, el PSOE i Sumar continuen governant amb el mateix marc constitucional del 78 que empresona independentistes, manté presons polítiques i nega referèndums. I ERC, en lloc de denunciar-ho amb claredat, es dedica a fer d’ambaixador d’un front que ni ella mateixa vol.La conclusió és clara. Qui vulgui una esquerra de veritat i un federalisme de veritat ha de mirar cap a l’horitzó de la independència plena, no cap a Madrid. Rufián i Tardà poden seguir proposant miratges. ERC, el BNG i Bildu ja han dit —amb fets, no amb paraules— que aquest front no els interessa. I els ciutadans que encara creuen en la sobirania dels pobles ho han entès perfectament: no hi ha front possible amb qui no vol ni pot ser ni federal ni esquerra.