Va haver-hi un temps en que la CUP era una peça clau en l’engranatge del procés independentista. Tots recordem -entre altres gestes- com van enviar Artur Mas a ‘la paperera de la història’ (donant pas a Carles Puigdemont), el seu ‘sí’ a uns pressupostos a canvi de fer possible l’1-O o el paper que van jugar en la investidura de l’actual president de la Generalitat, Quim Torra. Des del referèndum, tots ens hem fartat alguna vegada de l’actitud dels grans partits independentistes per encomanar-nos als cupaires com els únics que defensaven veritablement el mandat d’un poble que havia sagnat per exercir el seu dret a l’autodeterminació.
Però, de cop, tot això ha marxat. No vull dir que la formació no segueixi sent fidel als seus postulats -amb els quals, majoritàriament, estic d’acord- sinó que ha deixat de cridar-los. Ja no se l’escolta, la CUP ja no marca l’agenda política i això fa les delícies d’un Govern que està més preocupat dels pressupostos de Madrid que de complir les aspiracions que la ciutadania ha posat a les seves mans. CUP, us necessitem. Però us necessitem tornant a liderar, fent moure els engranatges que l’òxid de l’autonomisme s’encarrega de corroir cada dia.
On és la CUP? M’ho he preguntat massa cops en els darrers temps. I només em queda l’esperança que no hagi estat vençuda pel desgavell intern del republicanisme i es trobi preparant la veritable ‘jugada mestra’, la que esdevingui en una mobilització real de la ciutadania contra un Estat corrupte, autoritari i repressor. La que porti resultats reals i ens tregui de l’immobilisme.
