Una vegada més, he tornat a comprovar en pròpia pell l’argument de l’unionisme. Aquest consisteix en l’atac a les persones mitjançant l’intent d’intimidar en primer terme, i molts altres cops com hem vist, en violència.
Aquest passat diumenge, van tornar a intentar intimidar-me deixant un lavabo amb insults i fotografies meves, juntament amb una fotografia del legítim president Carles Puigdemont. I novament, ho han fet a més de 50 quilòmetres de casa meva.
Novament demostra l’unionisme que com a argument no utilitza la paraula, no utilitza el diàleg, no utilitza la raó. Utilitza el més barroer i senzill: la intimidació.
Per sort, la vida t’ensenya que quan el teu contrincant utilitza la crispació com a base de la seva argumentació, perden qualsevol possibilitat de raó.
Expressar les idees d’aquesta manera és l’evidència que no disposen de cap altre recurs i mostren la part més bàsica de la ideologia de les persones.
Novament també ho vam poder comprovar en la constitució del Congreso a Madrid, on l’espanyolisme va mostrar novament la seva manca de respecte intentant silenciar les paraules d’uns ostatges polítics per la gràcia d’uns jutges que demostren contínuament la seva arbitrarietat, la seva parcialitat i el seu nacionalisme ideològic.
Diputats de Vox, PP i C’s no van tenir més recurs que colpejar els escons de l’hemicicle per intentar silenciar les paraules dels que no volen sentir.
Doncs han de saber una cosa: les intimidacions i els seus intents no ens faran callar. Ens faran seguir parlant, més alt, més clar i amb més contundència. Perquè sabem que quan el teu oponent ha d’utilitzar aquests recursos per confrontar a la raó, perquè quan els cal empresonar persones per empresonar idees, perquè quan els cal utilitzar la justícia i polititzar-la, quan han d’utilitzar els magistrats per prendre decisions per solucionar problemes polítics amb solucions judicials, siguin o no legítimes, han perdut qualsevulla batalla i possibilitat de raó.
Per la meva part, no tinc cap por al totalitarisme i feixisme espanyol, no va amb mi amagar el cap sota l’ala i deixar de plantar cara. No va amb mi posar l’altra galta davant el meu agressor. No sóc dels que creu que qui tenim al davant és bo i es pot dialogar, perquè després de diferents intents, et demostren que és impossible.
Només hi ha una sortida davant el feixisme, i és plantar cara. Si davant els feixistes callem, si davant els feixistes abaixem el cap, si davant els feixistes ens deixem trepitjar, no tingueu cap dubte que és el que faran. La història ens ha deixat molt clar que el feixisme no destaca per fer ús de la raó. Que el feixisme es basa a trepitjar els drets de l’individu i del col·lectiu per imposar els seus.
Això és el que faran si tots ens rendim, però percebo que estem molt lluny de rendir-nos com a poble davant aquesta gent. Jo, com a individu, us puc assegurar que no em rendiré ni em cansaré.
Espanya sempre ha estat l’intent de la corona de Castella de silenciar als seus diferents i imposar la seva concepció centralista i única sobre els altres. Com a concepció d’Estat, què els diferencia del totalitarisme i del feixisme? Pretendre una uniformització de l’Estat sota les seves idees o cultura, atropellant les altres, no és quelcom que s’assembla al feixisme que va veure Europa el segle passat? Recordeu que els Nazis alemanys ja van empresonar els seus rivals polítics, a part de cremar el Parlament.
Aquí, l’espanyolisme ja ha empresonat líders polítics, obligat a exiliar-se a altres, i va suspendre la capacitat legislativa del Parlament amb un 155. Però a més, tenen el valor d’acusar els demòcrates de totalitaris. El feixisme també assenyalava als seus rivals polítics, els empresonava i desgraciadament, els assassinava. També en marcava els seus domicilis i els deixava missatges intimidatoris.
Però a aquest espanyolisme, al totalitari, a l’impositiu, a l’únic que hem vist fins ara, li plantarem cara. Perquè tinc clara una cosa: guanyarem.
