El pànic, la més alta expressió de la por, és una experiència universal que fa embogir a les persones, i les fa actuar amb altruisme i egoisme alhora i no sempre amb equitat. La mort no és benvinguda enlloc, però la mort és.
Stefan Zweig, assagista austríac que va deixar constància històrica i psicològica de la societat preeuropea a través de desenes de cròniques i relats, plantejava així aquest averany: “No n’hi ha prou amb pensar en la mort, sinó que s’ha de tenir sempre davant. Llavors la vida és més solemne, més important, més fecunda i alegre”.
Europa fa dècades que viu d’esquena a la mort: el mirall més recent és la crisi migratòria que no s’ha volgut acceptar, i una política de fronteres tancades que és l’exemple del final d’un cicle. Un altre mirall ha estat la creixent tolerància cap a tota mena de discriminació, en especial, cap a la pobresa i tot el que és diferent, un antropocentrisme cool que ens ha fet creure que podíem viure per sobre de la vida i la salut dels altres. Fins ara.
Mentre que les fronteres protegeixen als europeus de la pobresa estrangera, a Europa ens tocarà fer unes convivències espirituals, una mena de colònies d’estiu forçades pel Covid-19. Durant els dies que vindran, la convivència esdevindrà el repte més gran, sense cap dubte, per la majoria de persones amb… o sense símptomes del virus. L’homo sapiens és, també, homo socius, no és una opció elegible.
Davant les conseqüències psicològiques que estem vivint, ara per ara, el Gobierno és als antípodes d’executar un missatge contundent que no sigui el de la convivència o la mort.
Parlar d’una bona convivència és parlar d’una bona salut mental: de com podem fer front a la incertesa que ens genera no saber si podem sortir de casa; de l’experiència de sentir-se immòbil; dels canvis en la comunicació verbal i no verbal dins les famílies; de l’hostilitat que ens produeix imaginar que ens falta aliment o medicació; de la irritabilitat generalitzada de no saber del tot bé què coi hem de fer! En definitiva, de la por a perdre’ns, a no trobar el camí de tornada, a desaparèixer… Una llista d’efectes molt similar a la de milers de persones que, en un context abominable de violència molt més cru que el nostre, també es veuen obligades a quedar-se immòbils, esperant que tot passi. No hi ha tantes diferències.
Ja que passarem temps deslligats els uns dels altres, desaccelerats, privats de la nostra exhaustiva vida moderna, la pandèmia ens obliga a replantejar la nostra manera de subsistir, d’habitar els espais que compartim, i de relacionar-nos a través dels detalls que són el pilar de qualsevol estructura psicosocial.
Observar la diferència entre la vida abans del confinament i la d’ara ens ajudarà a construir ‘un després’ on la solidaritat i el progrés global no siguin una simple ocurrència comunista. Potser aleshores, després d’adonar-nos-en de la nostra immunitat a la intolerància, no tindrem tanta por quan la mort truqui a la porta de casa nostra.
