Quina és la raó de ser d’un esser…?
Faig sovint aquesta pregunta com a consultor. Sembla que no té res a veure amb un projecte professional, personal. Sorprèn! Respostes variades. Invito a pensar en la natura, en el regne animal, vegetació. Cada ser viu optimitza tots els recursos al seu abast. La meva proposta: “Ser el màxim que cada organització, empresa, projecte, persona, pugui ser”. Succeeix així a Catalunya com a nació, en tots els seus habitants?
Quin és el “sentit de la vida”?
Quina raó de ser, quin “sentit” té? Per què, per a què…, es converteix en un “nord” per a tota l’actuació posterior dels que volen optimitzar la seva existència!
Viktor Frankl (“L’home a la recerca de sentit”) ho va poder estudiar en situacions crítiques. Era metge, psiquiatre, empresonat a Auschwitz. Es va fitxar tres objectius: sobreviure, ajudar com a metge, aprendre. Va arribar a conclusions molt valuoses. Moltes persones perdien tota esperança de supervivència. Pensaven fugir per a ser afusellats. La majoria havien perdut tota expectativa. Assumien resignadament la seva situació com si fos impossible modificar-la. Vegetaven.
Frankl parlava amb els que volien provocar la mateixa mort. S’interessava pels seus projectes abans de ser empresonats. Responien. El psiquiatre, llavors, els traslladava a visualitzar, conscienciar, que, en tant estiguessin vius, el seu objectiu era possible. Que acabarien un projecte d’investigació, podrien veure a un fill que els esperava, podrien ser lliures i gaudir de la seva professió. Aquest pensament donava forces per continuar vivint. La supervivència depenia de què la vida tingués un sentit!
Potser Frankl coneixia a Dostoievski: “El misteri de la raça humana no resideix simplement en mantenir-se vius sinó en trobar quelcom pel que viure”
Quin és el “sentit”, la raó per viure, de la gent de Catalunya?
¿Es podria dir que Catalunya és una presó sota l’estat espanyol…, encara que no ho sembli…? No és difícil contestar. “A vegades, el tancament no està en la gàbia, sinó en els qui es creuen lliures”. (Kafka)
Principio del formulario
Aquí està la història, la realitat. Què pot fer Catalunya per si mateixa, com a nació? No té ni Estatut. Es va respectar tot el contingut del primer quan va existir? No. Què pot legislar que no pugui ser immediatament anul·lat pels tribunals espanyols? Res. Hi ha molts exemples. Es pot dir que el “sentit, la raó de ser” de tots els seus partits, militants, votants, organitzacions patronals i sindicals, és optimitzar la seva condició de nació, “ser tota la nació que pot arribar a ser? No. Al contrari. La realitat demostra que limiten o s’oposen a aquesta possibilitat. O s’oposen obertament triant a partits espanyols a Catalunya. Quin “sentit”, “raó de ser”, “nord” tenen aquests partits, militants, votants, organitzacions “dependentistes”…?
“El bosc s’anava reduint, però els arbres continuaven votant per la destral. Com el mànec és de fusta, la destral els va fer creure que era dels seus”. (Proverbi turc) Reflecteix el dependentisme?
Es pot dir que els autoqualificats partits nacionalistes, independentistes, tenen com a “nord” aquesta optimització de Catalunya com a nació, gaudir dels molts beneficis de la independència en forma de moderna república catalana independent i s’uneixen per a aconseguir-ho per sobre d’ideologies, partidismes, personalismes? No. Es pot dir que, com a Auschwitz, els independentistes abstencionistes, han assumit “resignadament la seva situació como si fos impossible modificar-la i ara vegeten”.
Quin “sentit”, “raó de ser”, “nord” tenen aquests partits, militants, votants, organitzacions, teòricament “independentistes”?
El “sentit” de qualsevol votant ha de ser optimitzar la qualitat de vida de la seva família, activitat; de viure en una veritable democràcia, amb el nivell de vida que mereixen pel que generen, autogestionant els seus propis recursos. Es produeix? No. Quin “sentit”, “raó de ser”, “nord”, per a la seva vida tenen aquests votants?
Quina visió de “futur” existeix, es vol, per a Catalunya com a nació, per a cada habitant…?
No es tracta del que es pensa, es diu, sinó del que “es fa!” en l’àmbit sociopolític.
Una Catalunya, amb els seus habitants progressivament més “dependents” d’un Estat cada vegada més allunyat dels referents en democràcia, que vol “castellanitzar-la”, subordinar-la en tot, espoliar-la, ofegar-la econòmicament, sociològicament, idiomàticament…? Es el “sentit” dels dependentistes!
O una Catalunya, amb els seus habitants que pugui gaudir de un estat propi, lliure, amb un molt alt nivell de democràcia, benestar, serveis socials, desenvolupament, llibertat, autogestionant els seus propis recursos?
Què diria Viktor Frankl als habitants de Catalunya? Segur que un futur molt positiu es perfectament possible… si donen el millor y veritable “sentit” a la seva vida sociopolítica!
Quan depèn de què cada votant sigui “coherent.”..? Ho és, serà…?
