Després de dos anys de relats alternatius, silencis culpables i declaracions altisonants, queda clar que després de la sentència només passaran dues coses.
La primera, es convocarà una gran manifestació on cadascú dirà el que voldrà, i tornarem a sentir grans conceptes, com “dignitat” o “justícia”, que només volen dir allò que cadascú vol que signifiquin. El tsunami es quedarà en marejol, resultat d’un partidisme exacerbat encara més per la proximitat immediata de les eleccions espanyoles.
La segona, que el president Torra serà inhabilitat per la justícia espanyola. Un nou president que acabarà el seu mandat deposat per l’Estat, que se sumarà a la llarga llista de líders catalans represaliats de l’últim segle i mig.
Passat aquest últim episodi de la tragicomèdia política catalana, i davant la impossibilitat d’aprovar –un cop més- els pressupostos autonòmics de 2020, es configuraran definitivament dos espais polítics a l’independentisme.
El primer, el del “ja ho farem”, que ja s’està organitzant al voltant d’Esquerra Republicana, Òmnium Cultural i la refundació d’una part de la CUP. Partidaris de convocar eleccions –amb raó- davant un govern inoperatiu, es presentaran als nous comicis autonòmics de la primavera amb dues idees força: aministia pels presos condemnats i negociació sense condicions amb el govern espanyol. La independència, doncs, passa definitivament a la llista de pendents per a la propera generació.
El segon, el del “som-hi”: els que creuen que l’única manera d’arribar a la independència o de fer seure el govern espanyol en una taula és actuar amb sobirania des de les institucions i la societat civil.
Els del “som-hi” s’han destacat per fraccionar-se fins a l’infinit durant els últims temps. Hi són l’ANC i la majoria de puigdemontistes, repartits entre la Crida, Junts per Catalunya i les restes del PdeCat no institucionalitzat. I els que no són en aquests grups han apostat per plataformes encara més petites com el Front Republicà, la marca blanca de Poble Lliure i el Partit Pirata que va fracassar en el seu intent d’assaltar el Congrés amb Som Alternativa. Finalment, Primàries escalfa a la banda: tot i haver aconseguit una cinquantena de regidors a les municipals, encara s’està recuperant de la patacada suprema de no haver entrat a Barcelona ni a cap gran ciutat.
El grup del “som-hi” necessita reformular-se i centrar-se en l’única cosa que els uneix: la legitimitat del mandat de l’1 d’octubre per, com a mínim, tornar a dur el país a una confrontació que vagi més enllà d’una manifestació, cartells i discursos buits.
Els més propers al president legítim i el propi president Puigdemont són perfectament conscients que cada cop és més difícil guanyar eleccions amb l’eterna promesa de la tornada, -tornar per a fer què? es pregunten alguns- i que quan han flirtejat amb el neoconvergentisme a les municipals i al Congrés han quedat per sota les expectatives. I la resta d’alternatives hauran d’aprendre a conviure amb tots els relats alternatius que el president i els consellers exiliats han anat circulant per mantenir viva una èpica de resistència que només existia al cor dels votants.
Si l’espai del “som-hi” no es posa les piles, les eleccions autonòmiques de la primavera seran una autopista pels del “ja ho farem” i el PSC, que passarà a aglutinar el vot suposadament moderat d’una part dels Comuns i Ciutadans.
El veieu, en aquell racó? És Miquel Iceta, que ja assaja el jurament de president de la Generalitat.
Adrià Alsina
