Qui es queda a cuinar…?
Experiència en unes colònies a la muntanya. Tot ben planificat. Diàriament, pujava, amb dos cavalls, un matrimoni amb subministres. La senyora feia de cuinera. Al matí sortien els nois. A les 16, tornada. Hora de dinar i ho feien amb molta gana. Deixaven sopar i entrepans preparats i fins demà. Tot perfecte. Però un dia…, la parella no va pujar. Quan van tornar els nois no hi havia res preparat. Es va improvisar dinar i sopar perquè hi havia reserves. No hi havia mòbils, impossible la comunicació. L’endemà els monitors, van decidir que una tenda es quedés a preparar el dinar per si també fallava el matrimoni. Cap tenda es volia quedar. Es va sortejar i un grup va restar al campament. A les 16 tots estaven de tornada pensar que tindrien un bon dinar. El problema va ser que tampoc va acudir la cuinera. Els nois cuiners no van saber preparar res mínimament digne. Va ser…, molt dolent. Tots van protestar. Els monitors van demanar voluntaris que tinguessin alguna experiència culinària. Cap ni un. I més, després de les protestes col·lectives. Nova improvisació amb el poc que restava. Afortunadament!, a la tarda es va presentar la parella amb subministraments. Tot es va normalitzar. Però va quedar clar un fet: tots volien dinar bé, però ningú volia cuinar.
Succeeix el mateix… amb la política, els polítics?
Els polítics són els que s’ofereixen a “cuinar” en “l’activitat política”. Segons s’escolta en els parlaments, la majoria per ambició de “poder”. Altres, orientats a ‘l “assoliment”, a objectius ideològics, polítics, identitaris, etc. Molts, segons la realitat, per d’allò de “qui reparteix es queda la millor part”. Altres, fent el que bonament poden, però sense cap formació o experiència en els llocs que ocuparan. La gran majoria que no actuen en llocs clau, decisoris, fan de “comparsa”, a l’espera de què votar. Molts no defensen el millor ni per als seus propis militants.
Però d’aquests militants surten els polítics que “cuinen”, governen. I d’aquí es derivaran aspectes tan transcendents com el nivell de vida, de democràcia, de serveis de tota mena, de desenvolupament. Orientat a optimitzar el present i el futur o a mantenir i defensar posicions pròpies i models de passat?
Què demostra la realitat? Quins criteris guien les “cartes” que ofereix cada “partit restaurant”? Actuen per competències “culinàries” demostrades o per a ocupar el poder pel poder i treure el que es pugui…? Hi ha orientació clara per al millor per a la ciutadania segons els indicadors dels països referents en desenvolupament i democràcia … o per a imposar, defensar, el propi model ideològic, polític, “personal” encara que s’aparti…?
Mentrestant, què opinen, senten, els “comensals”?
Creix una percepció social majoritària de crítica als polítics, als líders.
Quan escolto queixes, molt sovint, sobre els dirigents faig una pregunta concreta: “per què no entra en un partit, organització, i defensa el que proposa? Resposta general: “No! No entro en política. No m’interessa la política”. Però es critica severament! No interessa la política, però s’exigeix dels polítics tot el que es deriva d’ella i que afecta, condiciona, determina, el present i futur de la pròpia vida, de la família, de l’activitat professional, social, de país! No participar activament es permetre que cuinin els que no agraden!
Quin és el veritable problema? Els polítics… o la societat d’on surten, que els tria? Què és causa i què efecte? “Les societats malaltes produeixen líders malalts. Aquests líders s’enforteixen en les masses ignorants”. (Eric Fromm)
És “sana” la societat espanyola que rep tants vots a Catalunya?
Actuen els polítics espanyols en defensa, protecció, de la gent de Catalunya… o en contra seva? Què demostra la història en política, economia, sistema judicial, democràtic, lingüístic? Què guanya l’electorat a Catalunya que tria els qui, demostradament, no són els millors en defensa dels seus justos i legítims interessos? O l’electorat a Catalunya, tot! s’implica en política o… que no es queixi dels “menús” cada vegada més cars i menys nutritius i gustosos.
És “sana” la societat catalana?
Participa, milita, en els partits, organitzacions com Consell, ANC, etc. de manera activa, positiva,? Genera els millors polítics, líders, per a defensar, sempre pacífica i democràticament!, el millor per a tota la seva població? És tan autoexigent com a votant com ho és amb els dirigents triats? Vota els “cuiners” més competents, amb més sentit majoritari de “país”, no de partit o ideològic!, etc. o es deixa que continuïn sent els “cuiners” menys competents, els que facin el menú? Fa costat a polítics, líders, que tinguin un projecte seriós, ambiciós, possibilista i beneficiós per a la majoria? O també critica…? Mengen, s’alimenten, “tots” els habitants de Catalunya en funció de l’altíssim preu que paguen?
Política: Voler menjar bé, però res de cuinar!
En política, de cara a la millor alimentació, més sana, saludable, gustosa, beneficiosa, per a cada persona, família, negoci, present i futur a Catalunya, què és el coherent si es vol menjar bé? Marginar-se i criticar… o participar constructivament?
