L’aniversari de la dana, vaig parlar de Pablo Hasél a la Cruïlla de l’Ateneu Barcelonès. La sessió va començar amb la cançó ‘La Presó de Lleida’, cantada per Juan Manuel Serrat. Part del que vaig dir és el següent.
Jo havia anat a la Presó de Lleida, en companyia de dos amics: en Toni Strubell i en Dominic Keown, per veure en Pau Rivadulla i Duró (nascut a Lleida, el 1988), més conegut pel nom artístic de Pablo Hasél: raper, hip hop i poeta català. Hi vàrem anar en nom de l’Anglo-Catalan Society, de l’Association Française des Catalanistes, de l’Associazione Italiana di Studi Catalani i de l’Assemblea Nacional Catalana.
Les cançons d’en Hasél versen especialment sobre crítica social i anticapitalista, i sobre temes personals. I ell restava tancat a la Presó de Lleida des del 16 de febrer de 2021, complint condemna principalment per delictes d’enaltiment del terrorisme, per calúmnies i injúries contra la Corona i contra les institucions de l’Estat. Ara, fa poc, el varen traslladar a la Presó de Lledoners.
En total, les sentències que acumula Hasél sumen sis anys i dos mesos, i ell ja ha estat a la presó durant gairebé cinc anys. Encara li queda més d’un any per complir totes les condemnes: o sigui, que hi serà fins l’abril del 2027. Del 2021 al 2027…!
Una de les cançons més conegudes d’en Hasél es titula: “Juan Carlos el Bobón”. Aquí es refereix al molt conegut ‘Rei Emèrit’ com un “mafioso”, “apestoso cacique” i “saqueador”, i fa la pregunta: “¿Qué legitimidad tiene el heredero de Franco, / que en juergas y putas nuestra pasta está tirando?” El fet és que probablement tots nosaltres pensaríem que aquesta cançó només diu la més puríssima de la pura veritat. De tota manera, el juny de 2014 (gairebé set anys abans que en Hasél fos empresonat), Juan Carlos de Borbón ja havia comunicat a les Corts Espanyoles la seva voluntat d’abdicar.
Segons les regles del joc penitenciari, només un de nosaltres podia veure el pres, i només per trenta minuts, i ho va fer en Dominic, doncs la iniciativa havia estat seva. En Dominic va quedar molt impressionat, com s’ha pogut llegir a internet i a alguns diaris, per l’actitud i les declaracions d’en Hasél. Va sentir-se inspirat pel fet que en Hasél estava clarament més preocupat per l’erosió contínua dels valors democràtics a Espanya, que no pas per la seva pròpia llibertat personal, i això que pateix la malaltia de Crohn.
Després del viatge a Lleida, en Toni, en Dominic i jo hem volgut posar de relleu la situació de Pablo Hasél. Hem intentat fer recordar el seu llarguíssim i (al nostre parer) totalment injust empresonament. Cal recordar que, quan Hasél fou detingut, es varen realitzar mobilitzacions en més d’una setantena de pobles i ciutats de l’Estat contra el seu empresonament, i varen protestar uns dos-cents artistes i actors, però ja han passat gairebé cinc anys… El fet és que Pablo Hasél és el primer, i fins i tot l’únic, raper empresonat a tota Europa pels seus tuits i les seves cançons.
Hasél relata que, al poc temps de ser empresonat, se li va oferir una ‘Junta de Tractament’ (formada per un educador, un psicòleg, un treballador social i un jurista) perquè ell es pogués “integrar” en un ‘Programa Individualitzat de Tractament’: o sigui, un rentament de cap. No cal dir que s’hi va refusar.
‘La presó de Lleida’ és una cançó d’inspiració antiga. Però avui dia la presó de Lleida es coneix com el ‘Penitenciari de Ponent de Lleida’; i la presó de Lledoners, com el ‘Centre Penitenciari de Lledoners’. Això de penitenciari, em penso que possiblement li convindria per a presos que han fet mal, sobretot físic, a altres persones. Però em sembla més que qüestionable que es vulgui fer penedir un raper pel que ha dit o cantat.
En un estat realment democràtic, hi ha coses que s’haurien de prohibir de dir o de cantar? Suposo que, possiblement, comentaris racistes, anti-feministes, homòfobs, etc. Què s’hauria de fer si un grup raper cantés ‘Heil Hitler!’ o ensenyés una bandera amb una esvàstica? Ara bé, no caldria preguntar-nos si realment aquesta mena de comentaris o accions s’haurien de punir amb la presó? Potser, més aviat, amb multes: potser, segons com, amb multes importants.
A la introducció d’una excel·lent col·lecció de poemes, publicada ara fa dos anys i titulada Erosionant murs. 99 poemes des de la Presó de Ponent, de la qual ja s’ha aconseguit la seva segona edició (www.pol·len.cat), Pablo Hasél diu el següent:
Vaig compondre més cançons en català amb la idea d’enregistrar un disc, però només vaig tenir temps de gravar-ne alguna, degut a l’empresonament. És un projecte que queda pendent, perquè a la presó m’impedeixen dur-lo a terme, tot i que hi ha una activitat musical on els presos poden enregistrar cançons. A mi, amb un tracte discriminatori per la meva ideologia —cosa que vulnera el seu propi Codi penitenciari— i per no claudicar com volen, se’m nega la possibilitat d’enregistrar cançons o poemes. Fins i tot, les que no són reivindicatives! Tot plegat, mentre el Govern català, a càrrec d’aquesta presó inhumana, s’omple la boca de lluita antirepressiva i de llibertat d’expressió i artística…
També diu que: “Patim un dels temps més desbordats de mentides de tota la història, en què s’arriba al punt que els governants que diuen ser antifeixistes, d’esquerres i progressistes ens reprimeixen com els qui almenys no diuen ser-ho”.
Cal recordar el que deia en Jordi Grau, en un article publicat a El Punt Avui, quatre anys després de l’empresonament de Hasél: “Això estranya, i molt, en un país amb una justícia garantista en què […] hi hagi personatges públics, amb condemnes elevades per corrupció, que són al carrer. Els casos d’Eduardo Zaplana, Rodrigo Rato i Luis Bárcenas, condemnats amb sentència ferma a llargues penes de presó, són paradigmàtics. Alguna cosa falla”.
El nazisme, l’estalinisme i totes les dictadures que s’han produït o que es produeixen, han prohibit llibres, obres d’art, declaracions, etcètera, que consideraven un desafiament a la seva ideologia. I hi ha una llarga tradició a Espanya d’imposar a la ciutadania un límit a allò que es pot dir o exposar.
Per donar un sol exemple, prou recent, Wikipedia observa que: “L’any 2018 la instal·lació ‘Presos polítics a l’Espanya contemporània’, de l’artista Santiago Serra, causà polèmica i fou retirada de la Fira ARCO de Madrid, pel fet d’incloure un total de 74 persones que l’autor considera presos polítics, entre ells Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart o els joves d’Altsasu”. Per cert, ens hem oblidat també d’aquells joves d’Altsasu?
Quant al nostre viatge a Lleida, l’Ara ens van dedicar un article, de tota una pàgina, amb una foto d’en Toni, en Dominic i jo a Lleida, portant pancartes que posaven: “Llibertat per Pablo Hasél”. I, a sota, com a titular, una declaració (que en Dominic havia proposat a l’entrevista que li havien fet) i que deia: “Farem campanya a les universitats europees perquè Hasél surti de la presó”. Però la qüestió és si en Hasél podria sortir, abans de complir els sis anys i dos mesos de la seva sentència, ja que està determinat que no es penedeix del que ha fet perquè el fiquessin a la presó.
Per part de diverses organitzacions pels drets humans, com ara Amnistia Internacional i Human Rights Watch, Pablo Hasél és considerat un pres de consciència, una víctima d’empresonament injust contra la llibertat d’expressió.
Ara, i per cloure, voldria dir que em fa l’efecte que el que hem fet fins ara en Toni, en Dominic i jo, no és gairebé res, però almenys hem intentat fer una mica de soroll. I ara el estem proposant, a través del suport de professors universitaris, és que es nombri en Hasél per al Premi Sàkharov a la Llibertat de Consciència, un premi que homenatja persones o organitzacions que han dedicat les seves accions a la defensa dels drets humans. Com que és el Parlament Europeu qui atorga el Premi Sàkharov, molt probablement el Govern d’Espanya farà que Hasél no el rebi, però potser la campanya a favor de la seva candidatura sigui una bona manera de fer una miqueta més de soroll.
