Divendres, 9 de desembre de 2022 - Edició 1597
La República

L’opció covid zero tampoc era la solució

La millor solució actual és el manteniment estricte de la vigilància epidemiològica i, per damunt de tot, la vacunació

Joan Guix 10/11/2022

A finals de desembre de 2019 es donava l’alerta per l’aparició d’un clúster de pneumònies d’origen desconegut a WuHan, República Popular de la Xina. Eren els primers casos declarats d’allò que ara en diem covid-19. A mitjan febrer va esclatar un brot molt important al nord d’Itàlia, i poc després el primer cas a Catalunya. A primers de març teníem 14 casos diagnosticats al Principat. A mitjan març eren més de 900 i a finals de mes d’uns 20.000. I de forma similar es va estendre a tot el món.

L’OMS va declarar la pandèmia l’onze de març. Tot era nou. No en sabíem gairebé res del virus, que va rebre el nom de SARS-CoV-2. Era una malaltia nova, emergent, una zoonosi, és a dir, que havia tingut, suposàvem, com a intermediari a un animal, pot ser el pangolí. Semblava que es podia transmetre per via respiratòria, de persona a persona. Poca cosa més. No teníem medicaments ni vacunes. Sols el que en dèiem mesures no farmacològiques: Distància, mans, mascareta.

Quasi immediatament varen començar a aparèixer opinions diverses de com calia gestionar tot allò. Inicialment, quan encara teníem relativament pocs casos, va predominar l’estratègia de «contenció». Amb aquesta estratègia preteníem identificar el màxim de casos, com abans millor, per tal d’aïllar-los, identificar els seus contactes de risc i determinar si estaven infectats per, en aquest cas, també aïllar-los. Preteníem tallar la cadena epidemiològica, però això tan sols era possible quan el nombre de casos era limitat.

Quan es produeix el desbordament de la xarxa de vigilància de salut pública cal passar a l’estratègia de «mitigació». No vàrem trigar massa a canviar de línia estratègica. Ja no volíem, no podíem, acabar amb el virus. No era factible. Calia desaccelerar la propagació de l’epidèmia i reduir el seu impacte de tal manera que els serveis sanitaris, especialment els llits hospitalaris i de cures intensives no quedessin desbordats, prestant una especial atenció a les persones amb major risc. I això en tant no tinguéssim la imprescindible vacuna.

Aquesta va ser la línia predominant a la major part de països occidentals: mesures com mascareta, distància interpersonal, mesures d’higiene respiratòria i de mans i tot, plegat, combinat amb confinaments i restriccions de mobilitat i tancaments i, posteriorment, restriccions en aforaments i activitats diverses, fins a fer aplanar i recular la corba epidèmica, moment en què s’afluixaven algunes restriccions. Eren les “desescalades”.

Alguns experts preconitzaven l’estratègia de “Covid Zero”, predominants en alguns països orientals o insulars, com Austràlia, Nova Zelanda o la Xina. No era molt diferent de l’estratègia de “contenció”, però molt més radical, acompanyada de rastreig indiscriminat i tancaments fins a assolir el “zero” de casos.

En un principi aquesta estratègia Covid Zero va semblar més efectiva que les de mitigació, amb indicadors de transmissió i mortalitat i de patiment econòmic millors que els nostres. Alguns experts clamaven per tal que a Catalunya i Espanya també s’apliqués l’estratègia Covid zero.

Amb l’arribada de les vàcues, i en obtenir a Catalunya molt bons indicadors de vacunació, la mortalitat i l’amenaça de sobreeiximent sanitari van millorar enormement, tot i no poder acabar amb la transmissió, en bona part també per l’aparició de la variant òmicron. També es va evidenciar l’enorme impacte psicològic i social, a més de l’econòmic que havien suposat els confinaments i restriccions d’etapes anteriors. En el moment actual, malgrat la persistència de la transmissió i les reinfeccions, la situació social ha tendit a la quasi total normalitat prepandèmica. Quasi tots els països que varen optar per l’estratègia de Covid Zero, avui en dia, l’han abandonat.

Tot i això, a la República Popular de la Xina l’estratègia de Covid Zero persisteix, amb l’afegit d’un gran contingut i significació política. Sembla que pel govern xinès la Covid Zero és una qüestió d’estat. Els confinaments i restriccions continuen amb gran duresa, i amb conseqüències ara gravíssimes per l’economia i el benestar psíquic i social d’aquella societat.

L’aposta per eliminar el virus ha comportat uns efectes, inicialment aparentment positius, però enormement greus a la llarga, desincentivant les vacunacions (si eliminem el virus, per què cal vacunar-se?) i generant una gran desconfiança cap a les autoritats.

S’ha demostrat que l’estratègia de Covid Zero, si bé des d’un punt de vista estrictament epidemiològic i teòric, podia ser l’adequada, a la pràctica no ho és. Malgrat l’opinió d’alguns experts, la Covid Zero tampoc era la solució. La millor solució actual és el manteniment estricte de la vigilància epidemiològica i, per damunt de tot, la vacunació.

Joan Guix
Exsecretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya