L’Antifeixisme és bàsicament un artefacte ideològic impulsat pels partits comunistes europeus els anys 40, si bé ha anat pervivint i readaptant-se a les diverses circumstàncies viscudes per aquests partits, per tal d’intentar assolir l’hegemonia o evitar convertir-se en residuals. Sovint el terme s’ha usat per encobrir les martingales d’aquests partits o d’altres que hi competeixen des de l’extrema esquerra, per crear blocs que poguessin manipular aliats, arraconar adversaris o encobrir les pròpies impostures ideològiques. Això no trau que alguns individus i col·lectius l’hagin brandat admirablement amb caràcter d’imperatiu moral, per tal de combatre una ideologia tremendament maligna més enllà d’interessos tàctics o partidistes.
Ras i curt: tots els demòcrates liberals són i han estat (amb més o menys coratge) antifeixistes, però no pas tots els antifeixistes (ni de bon tros) han estat demòcrates. Sovint, dins de l’antifeixisme s’hi han camuflat autèntics autòcrates partidaris, on tenen majoria, d’aniquilar políticament i de vegades físicament l’adversari i d’instaurar una dictadura criminal, molt d’esquerres, això sí.
Potser cal recordar que l’URSS va pactar amb l’Alemanya nazi i va ajudar a rearmar-la, proporcionant-li assistència militar i tota mena de recursos primaris, des de minerals a petroli. No és només que s’hi va repartir Polònia, sinó que quan Alemanya va envair els Països Baixos, Bèlgica, França, Dinamarca, Noruega i altres països, l’URSS no solament no va presentar-hi cap objecció, sinó que va fer rutllar els motors dels seus canons i tancs amb petroli i va fornir-los minerals per fabricar els seus canons. De fet, fins va ordenar als partits comunistes occidentals, que controlava i finançava, que s’abstinguessin de participar en l’esforç bèl·lic contra la Wehrmacht o el boicotegessin. El secretari general del partit comunista francès va haver de fugir de França el 1940, en plena guerra, per haver-se oposat a combatre els alemanys, llavors aliats de l’URSS. Stalin i la cúpula bolxevic anhelaven que Hitler anorreés les “decadents” democràcies liberals, que constituïen un obstacle poderós per a l’expansió i el triomf absolut del comunisme a Europa.
El problema és que el juny del 1941 Hitler es va girar també contra l’URSS, per devorar-la com havia fet amb les democràcies occidentals. Aleshores, l’URSS va començar a activar l’antifeixisme de debò i hi va destinar tots els recursos econòmics i propagandístics que va poder. Els fronts amplis antifeixistes, als quals van sumar-se liberals, democratacristians, nacionalistes i conservadors en general, van aconseguir, finalment, doblegar el nazisme i el feixisme italià. Ara bé, a l’Europa ocupada per l’exèrcit Roig (des del bàltic al Mar Negre) aquests fronts antifeixistes tots sabem com van acabar: amb la implantació de dictadures comunistes que van aniquilar la resta de components i van convertir els partits comunistes de Polònia, Lituània, Txèquia, Hongria o Romania, per esmentar-ne només alguns, malgrat ser minoritaris, en l’única força amb dret a governar.
Els fronts antifeixistes de tots aquests països esmentats, doncs, van ser l’instrument emprat per Stalin per tal que el titelles autòctons subordinats a l’URSS, manessin tirànicament. Si a Bèlgica o França (per dir-ne dos) no va passar el mateix, només va ser perquè els Sherman nord-americans que havien desembarcat a Normandia, van impedir que els T-34 soviètics arribessin al canal de la Mànega.
Stalin no li va perdonar mai als EUA que impedissin la destrucció d’Alemanya com a potència econòmica ni que barrés el pas a l’extensió del comunisme per tot el continent, com a força hegemònica. Per això els partits comunistes occidentals i els seus epígons actuals encara tenen com a principal enemic els EUA, tant quan cometen actes brutalment imperialistes i condemnables per qualsevol demòcrata liberal, com la guerra del Vietnam, com quan aixopluguen sota l’OTAN als països bàltics, per exemple, que detesten tant com temen, molt legítimament, l’imperialisme rus disfressat de comunisme o d’una altra cosa.
A casa nostra tenim l’experiència, tant il·lustrativa com paorosa, dels primers mesos de la guerra civil. En aquell període el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, presidit i controlat pels elements anarquistes més exaltats i violents, suplantà de facto La Generalitat i s’erigí en el veritable poder. Sota la seva empara (un cop per omissió deliberada o oportunista) es cometeren milers d’espolis, ocupacions, detencions i assassinats. Malgrat que havia de garantir l’ordre públic i la seguretat, nombroses persones de dretes, catòliques o que simplement feien nosa, patiren un encalçament brutal que posà fi a les seves vides i als seus patrimonis, si en tenien. I si no en morí més fou perquè uns quants milers fugiren cames ajudeu-me, de vegades tutelats per la mateixa Generalitat. De fet, fins alguns republicans catalanistes moderats hagueren de tocar el dos. És cert que sense l’aixecament franquista i el desgavell que causà, aquest comitè potser mai no hauria pogut constituir-se i inspirar l’onada de terror revolucionari i les col·lectivitzacions a punta de pistola, però també ho és que contribuí a desacreditar la República internacionalment i esporuguí molts catalans de tarannà moderat.
L’antifeixisme, doncs, sota un objectiu ben legítim com és anorrear els moviments feixistes, sovint ha aixoplugat a elements d’extrema esquerra totalitaris, que vindrien a ser els equivalents, des de l’altre pol ideològic, d’un autòcrata d’extrema dreta. De fet comparteixen una vocació despòtica, però es diferencien en el fet que uns invoquen la lluita de classes i els altres la pugna entre nacions. En aquest sentit, doncs, constitueix un mite i alhora un espantall, perquè oculta que els qui més el promouen sovint ho fan amb la pretensió d’imposar-se autoritàriament, perquè saben que els més dogmàtics i combatius sovint arrauleixen els més moderats, enraonats i liberals i els duen a l’hort.
Promoure avui a Catalunya un front antifeixista (o un front popular, un succedani més tebi) és voler fer guerra-civilisme, malgrat que la dreta dominant a Espanya, el PP, tot i no venir de tradició liberal ni democratacristiana, sinó nacional-catòlica i reaccionària, amb algun component falangista, no és però feixista. Només podria tenir sentit un front antifeixista d’abast estatal o català, si VOX fos la força hegemònica dins de la dreta i fos imminent el seu accés al poder, en solitari o liderant una coalició on tallessin el bacallà de forma inequívoca. Si no és així, constituir un front antifeixista és estimular l’antagonisme ideològic, esberlar la societat catalana en dues i propiciar que els extremistes d’ambdós pols arrosseguin els moderats i els més liberals a una topada frontal quer aguditzi les tensions socials i econòmiques, en perjudici del pluralisme i la concertació d’interessos diferents.
En lloc de caure en la ratera que ha parat l’extrema esquerra, que magnifica l’extrema dreta i el feixisme com un espantall per tal d’imposar la seva estratègia i el seu maximalisme ideològic, les forces centrals d’obediència catalana allò que han de bastir és un front nacional. No em refereixo pas a una coalició electoral (tot i que al Parlament Europeu tindria tot el sentit) sinó a compartir estratègia a Madrid (unitat de vot pel que fa a les qüestions nacionals i llibertat en les altres) i a prioritzar a Catalunya governs sobiranistes a la Generalitat, les diputacions, els consells comarcals i els grans ajuntaments. Als municipis petits i mitjans, on pesen les relacions personals tant o més que les ideològiques, caldria garantir també alcaldes sobiranistes en minoria (mitjançant pactes de legislatura) o en majoria (mitjançant pactes govern) i respectant escrupolosament la llista més votada. I quan els personalismes poguessin entrebancar-ho, una comissió dels aparells del partits implicats hauria de posar ordre i evitar baralles.
Aquest front nacional hauria de tenir, cara endins, la missió d’apuntalar i reforçar les parets mestres econòmiques, lingüístiques i demogràfiques de la nació, que ara trontollen i pateixen amenaces existencials. Cara enfora, hauria de vetllar per fer prevaldre l’interès nacional, talment com ho fan els països sobirans quan articulen la seva política exterior, en l’aplicació de la qual el partidisme i la ideologia resten sempre en segon terme. No cal dir que aquest front nacional hauria de tenir ben present que l’enemic fonamental de la nació catalana és l’estat espanyol. L’Estat sostingut pels dos grans pilars de l’espanyolitat, el PP i el PSOE, els alts cossos de funcionaris i la Monarquia. Per tant, la seva prioritat no ha de ser combatre VOX, perquè VOX ni és majoritari ni pot aplicar tot sol polítiques que promoguin la desnacionalització de Catalunya, sense tenir la cobertura de, com a mínim, un dels dos altres partits i l’aparell de l’Estat.
En aquest front nacional hi han de poder cabre tots els partits nacionals catalans (i per tant nacionalistes, si més no mentre no tinguem un estat i una constitució que consolidin els trets bàsics de la nació) de tradició liberal, més de dreta o més d’esquerra però oposats a pràctiques o principis ideològics autocràtics. Em refereixo a partits que combinin, en diferent mesura segons la seva orientació, el foment del caràcter emprenedor empresarial i la distribució de la riquesa. Que ho combinin sense que els emprenedors no se sentin escanyats pels impostos i les regulacions i els menys afortunats no sentin que els volen furtar les oportunitats de prosperar estudiant i treballant o que se’n desentenen.
En definitiva, deixem per als historiadors l’èpica incerta dels moviments antifeixistes del segle passat, que amaguen accions sublims però també paranys perillosos, i centrem-nos en les polítiques que han ajudat a crear riquesa i alhora a redistribuir-la. Em refereixo a crear riquesa i redistribuir-ne, sense caure en confrontacions agres entre els qui inverteixen i innoven jugant-s’hi el seu capital i els qui volen guanyar-se la vida dignament i prosperar amb el seu treball, però saben reconèixer els mèrits dels més emprenedors i arriscats.
No vull defugir quines haurien de ser les relacions d’aquest front nacional amb l’emergent extrema dreta de matriu catalanista, que es declara independentista. Ni hauria de desqualificar-la per sistema penjant-li la llufa de feixista, ni tampoc acceptar les tesis del seu populisme islamofòbic i la seva pulsió autoritària i antipolítica. El front nacional que propugno ha de ser prou valent per acceptar al Parlament (no pas en un hipotètic govern) els seus vots per a consolidar drets nacionals i lingüístics, perquè al capdavall com a nació europea socialment plural no ens estalviarem la seva presència, i alhora prou decidit per refutar les seves impostures i el seu nacional-populisme de traç gruixut. Quan aquesta extrema dreta denuncia les pràctiques misògines i teocràtiques de l’islam extremista té raó des d’una perspectiva liberal i laica; quan acusa tot el col·lectiu musulmà (incloent-hi els moderats i els més secularitzats) d’invasors radicals, està atiant l’odi indiscriminadament i cal retraure-li-ho sense pèls a la llengua. Quan culpa la immigració massiva d’empitjorar el mercat de l’habitatge, afavorir els sous baixos i la inseguretat, si bé està dient coses certes oculta, però, que en venen tants de pobres sense qualificació perquè un seguit de sectors empresarials els criden. Els necessiten per impulsar negocis de baix valor afegit i sous precaris, en lloc de centrar-se en altres que requereixen més inversió en tecnologia i serveis més qualificats. Com que aposten per la quantitat sobre la qualitat, hi ha d’anar a raure indefectiblement, però es desentenen dels costos reals que això té per la societat i de com l’estripa. Per tant, cal criticar al nacional populisme amb contundència que culpi els qui pateixen sous baixos i feines precàries, però no pas els empresaris que busquen beneficis fàcils i retorns ràpids amb una inversió escassa i un risc mínim.
Quan l’extrema dreta retreu als partits que acullin mediocritats sense ofici ni benefici, que han fet de la política una professió amb unes retribucions que mai no assolirien al sector privat, cal replicar-li que un país ben dirigit necessita persones qualificades i ben pagades que dediquin una part de la seva carrera laboral a les institucions, perquè si no només atraurà gent benestant, oportunistes o corruptes. És clar que per replicar-li-ho amb autoritat ha de donar exemple i no contractar d’assessors militants joves sense experiència o sèniors sense qualificació, ni permetre anar saltant d’un càrrec a un altre fins a la jubilació.
D’altra banda, aquest front nacional, als espanyolistes d’esquerra o als pseudo-federalistes indefinits nacionalment, els ha de deixar ben palès que només el dia que ells deixen de computar els vots de l’extrema dreta espanyola per determinar si hi ha una majoria independentista al Parlament o per decidir altres qüestions cabdals per a Catalunya, ells deixaran de computar els de l’extrema dreta catalana per determinar el mateix.
