Després que Junts per Catalunya decidís deixar de donar suport al govern de Pedro Sánchez i acordés, per tant, esmenar l’error de creure’s que el PSOE compliria amb els acords de Brussel·les de novembre del 2023, ara cal que el partit de Puigdemont faci allò que hauria d’haver fet incessantment durant aquest temps: exercir de principal partit de l’oposició a Catalunya. Han perdut més d’un any mentre el govern de Salvador Illa ha anat gestionant, amb una quarantena de diputats, una soporífera normalitat autonòmica.
L’oposició és fonamental per al bon funcionament del parlamentarisme democràtic, i tenir una oposició que exerceixi, amb rigor i responsabilitat, les seves funcions és clau per a la bona salut dels sistemes democràtics. La democràcia no es pot entendre sense una oposició que s’encarregui de controlar i fiscalitzar el govern, que plantegi polítiques i models socials diferents, i que sigui una veritable alternativa de govern. Govern i oposició, acció de govern i activitat d’oposició, obligacions governamentals i responsabilitats opositores, decisions del govern i propostes de l’oposició, impuls governamental i inspecció de l’oposició, són dues cares imprescindibles de l’organització política en democràcia.
A Catalunya es va aprovar un decret (el Decret 256/2004, de 13 d’abril, de regulació de l’estatut del cap de l’oposició) que atorgava un rol formal al president del grup parlamentari de l’oposició amb més escons al Parlament. En el decret del 2004, aprovat durant l’etapa del president Maragall, es regulava les funcions, les retribucions i els recursos humans i materials, entre altres qüestions, de qui havia d’ocupar el càrrec de cap de l’oposició. El decret va ser derogat per la Llei 13/2008, del 5 de novembre, de la presidència de la Generalitat i del Govern (disposició derogatòria tercera), i avui aquesta figura està regulada a l’article 77 del Reglament del Parlament de Catalunya, on, succintament, es defineix l’adquisició i pèrdua del càrrec de cap de l’oposició, les atribucions i els drets.
L’octubre del 2024, Junts per Catalunya va decidir, tot reivindicant el rol del president Carles Puigdemont, d’explicitar l’anormalitat institucional del seu exili i no ocupar el càrrec de cap de l’oposició al Parlament ni cap dels càrrecs assessors que li corresponien. D’aquesta manera, aquesta legislatura transcorre sense cap persona designada formalment com a cap de l’oposició. Aquest formalisme, però, no hauria de ser cap obstacle per exercir una veritable activitat d’oposició. De fet, quan es va anunciar la voluntat de no ocupar el càrrec de cap de l’oposició, el president del grup parlamentari de Junts, Albert Batet, va assegurar que s’assumiria el rol de fer d’oposició i de ser alternativa al govern d’Illa. Amb tot, des de llavors fins avui no s’ha vist cap oposició ferma ni explícita, no s’ha fet una activitat coneguda d’examen ni de control a les diverses polítiques sectorials, tampoc s’ha creat un govern a l’ombra per fer un seguiment sever i inexorable de les diverses conselleries, i socialment no s’ha evidenciat la presència d’un gran partit d’oposició capaç de rellevar el govern del PSC.
I tot això ha passat en un context de precarietat governamental, perquè la situació a Catalunya és, a més, la somiada per qualsevol partit disposat a fer oposició i ser alternativa. Efectivament, el govern de Salvador Illa governa sol, amb minoria i molt lluny de la majoria absoluta, malgrat que, certament, té uns aliats, amb qui just suma 68 escons (ERC i Comuns), bastant fidels i poc exigents. És un govern que, de moment, ha estat incapaç d’aprovar una llei de pressupostos i que, en aquest cas, pot tenir alguna dificultat per entabanar ERC, ja que, al marge de la descatalanització galopant del país, no es veu per enlloc que hagi de complir amb l’acord d’investidura d’impulsar “un sistema de finançament singular que avanci cap a la plena sobirania fiscal”.
És un govern que podem qualificar de rookies, és a dir, amb molts consellers principiants, sense cap mena d’experiència en l’alta gestió política, i que, a diari, cometen greus errors polítics, parlamentaris, jurídics, administratius, comunicatius i de coordinació entre ells. És un govern amb un suport popular deficitari, tal com van demostrant les enquestes del CEO, com ara la darrera que es va presentar aquest novembre, en què la puntuació mitjana dels catalans sobre el grau de confiança amb el govern de Catalunya és d’un 4,6 (un suspens d’una puntuació de 0 a 10). Finalment, el govern català també mira de reüll el seu referent espanyol, el govern de Pedro Sánchez, i veu que cada dia està més atrapat i més qüestionat per presumptes irregularitats de les quals encara avui no sabem quin abast tenen.
Amb aquest panorama, el principal partit de l’oposició, Junts per Catalunya, hauria de reaccionar i començar a fer feina d’oposició amb rigor i exigència, però amb la màxima contundència que es mereix l’actual i desolador context social. No fer-ho implica una deixadesa de funcions i una manca de responsabilitat institucional, perquè, no ho oblidem, fer oposició enforteix la democràcia.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
