Va ser a Canet, mentre visitava la Fira Modernista, que vaig sentir la necessitat de trobar informació sobre el pas de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner per les Corts espanyoles. Saber que el President de l’Ateneu Barcelonès (i de l’Assemblea de les Bases de Manresa) havia estat Diputat al Congrés va engegar el motor de la curiositat. D’admiració ja n’hi professava. ¿Qui no ho faria en veure el seu Palau de la Música Catalana o el Recinte Modernista de Sant Pau i de la Santa Creu?
Retornada a Madrid, vaig anar a l’Arxiu del Congrés dels Diputats i vaig demanar al seu encarregat que m’acompanyés en aquest viatge al passat. Hi vaig trobar les fitxes del diputat Domènech i Montaner en les seves dues legislatures: durant la regència de Maria Cristina i amb Alfons XIII. La seva primera credencial com a Diputat per Barcelona va ser la 326, aconseguida amb la Lliga Regionalista a les eleccions del 19 de maig del 1901. També hi apareixien documents manuscrits amb la seva petició d’excedència com a Director i Professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i la resposta positiva firmada pel President del govern espanyol, Mateo Sagasta.
Però, sens dubte, els documents més preuats són els extractes de dos diaris de sessions del 1902. Abans d’entrar en matèria, cal recordar que eren temps de forta repressió contra el catalanisme, de revoltes, especialment a Barcelona, on els comerciants denunciaven els incompliments del govern central – els sona?- i exigien que la promesa de concert econòmic fos real, sota l’amenaça de tancar els comerços si no es complia. Cosa que va passar, com Domènech i Montaner va explicar des del seu escó el 28 de febrer del 1902: “Efectivament, van tancar els comerços”. Aleshores, el govern espanyol va atiar la revolució social i els obrers contra el catalanisme i va tractar els comerciants i industrials que protestaven “molt durament, tenia la llei que podia complir, podia imposar recàrrecs i no ho va fer, el que va fer el govern conservador va ser tancar-los a presó. No hi havia cap article del Codi Penal que se’ls pogués aplicar, però van anar a presó”. Les fortes protestes per la injustícia van fer que els comerciants passessin poc temps a presó, però aquelles paraules de Domènech i Montaner al Congrés dels Diputats ens recorden que fa 120 anys ja aplicaven a conveniència el Codi Penal de l’enemic, en aquest cas als comerciants barcelonins.
En un altre extracte del Diari de Sessions del 1902, del 29 de novembre, Domènech i Montaner qualificava de “deplorable” la manera en què des de Madrid es fomentava l’odi al catalanisme: “És una política secular, es modifiquen uns arguments, s’amplien d’altres, s’hi afegeixen algunes paraules i, d’aquesta manera, es creen odis”. Lamentava el Diputat de Barcelona que el respecte a Espanya no tenia correspondència, sinó més aviat al contrari, mentre carregava valentament contra el Decret del Ministre d’Instrucció Pública, el Comte de Romanones, “aquest decret no només prohibeix l’ús del català en l’ensenyament de la doctrina cristiana sinó per ensenyar qualsevol altra matèria… en una política que fa 300 anys que esteu desenvolupant i que ens ha aïllat de tots els pobles que han viscut amb nosaltres”. Acusava els espanyols d’un “afany de domini gairebé cec amb respecte dels altres pobles”. Una “raça” que va ser capaç “d’apartar de la marina a un poble mariner com el català i de prohibir-li comerciar amb Amèrica quan es va conquerir aquest continent”.
Ja per acabar, Domènech i Montaner sortia en defensa de la llengua catalana comparant les polítiques del govern espanyol amb les del Duque de Olivares, “sempre amb l’ànim d’uniformar Espanya… el Comte de Romanones diu coses molt greus… que la llengua és la pell que cobreix els òrgans que constitueixen un poble i que als organismes d’Espanya els ha de cobrir una sola pell. I que a Catalunya se l’ha de privar de la seva llengua. Ve a dir que a la personalitat de Catalunya li han de treure la pell, i després, com és natural, morirà. I la posarien al peu del seu arbre perquè s’assimili el que d’ella quedi… ¿Creu que renunciarem nosaltres a la nostra vida per venir a servir d’adob a l’arbre del centralisme? ¿A un arbre que vosaltres mateixos reconeixeu que està corcat i amb les arrels fil·loxerades? ¿A títol de què ens demaneu que ens desprenguem de la nostra personalitat? No, no ens desprendrem d’ella. Renunciarem a tot, a tot, a tot, abans de renunciar al nostre amor a Catalunya”.
Segle rere segle, la història es repeteix. Però com diu el MH President Carles Puigdemont, i recordava la Portaveu de Junts Miriam Nogueras fa uns dies, “encara som aquí”.
Pilar Calvo
Diputada Portaveu Adjunta de Junts per Catalunya al Congrés
